22 de novembre de 2020
22.11.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

Vilaseca, Lluch i el «règim» del 78

21.11.2020 | 23:56
Vilaseca, Lluch i el «règim» del 78

Aquesta setmana, tocaria analitzar les misèries de l'actual Govern català, que, en plena pandèmia i enmig de la crisi econòmica més brutal de les últimes dècades, no amaga les guerres intestines entre els dos partits que el formen. Però, és igual, no paga la pena. D'aquí a tres mesos, si és que se celebren les eleccions, que aquesta és una altra lluita interna, la majoria dels catalans acabaran votant els partits que han demostrat sobradament que són incapaços de gestionar res, ni a si mateixos. Ho ha dit molt clarament un destacat independentista, l'editor i activista Eduard Voltas: «Si el 14-F es votés estrictament en clau de premiar o castigar la gestió governamental, estic completament segur que hi hauria canvi de govern o un canvi de majories». A Catalunya fa temps que els sentiments s'imposen a la racionalitat i el fanatisme ennuvola el cervell. O sigui que dintre de tres mesos, o quan toqui, els dos partits que es llencen punyals cada dia seran els més votats i tornaran a formar govern per mantenir l' statu quo. És el negoci! I Catalunya continuarà la deriva social i econòmica dels últims anys.

Prefereixo escriure sobre dos noms propis: Josep Lluís Vilaseca i Ernest Lluch, dues personalitats diferents, començant per la ideologia, però que, en el seu pas per la política, es van dedicar a construir; no a destruir. Vilaseca va morir dissabte passat i ahir es van complir vint anys de l'assassinat de Lluch per aquella banda terrorista tan blanquejada a la Catalunya oficial i a TV3 en els últims anys.

Josep Lluís Vilaseca va dirigir l'esport de la Generalitat del 1980 al 1995, primer com a director general i després com a secretari general. Quan va arribar no hi havia res, cap estructura. Home elegant, en tots els sentits de la paraula, ponderat i intel·ligent va saber rodejar-se d'un bon equip i crear tota l'organització esportiva que hi ha actualment a Catalunya. El Centre d'Alt Rendiment és un dels seus èxits, com també el seu paper en els Jocs Olímpics de Barcelona. Amb la seva habilitat, i amb l'ajut de Joan Antoni Samaranch, va saber reconduir els pals a les rodes que, inicialment, hi va posar Jordi Pujol, coneixedor que la medalla dels Jocs no se l'emportaria la Generalitat, sinó l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. Vilaseca va ser president de la Comissió Jurídica de la UEFA i membre del Comitè Olímpic Espanyol, i per tant tenia grans contactes nacionals i internacionals. Tot el contrari que els actuals dirigents catalans, i no només de l'esport, que ningú els coneix més enllà de les Terres de l'Ebre, i encara. L'actual conseller d'Acció Exterior, Bernat Solé, va admetre en una entrevista que «no tinc cap experiència en les relacions internacionals». O sigui, el perfil ideal per ser conseller de l'actual govern: la incompetència més absoluta. Vilaseca va formar part d'una generació política amb grans capacitats. Ara, l'únic requisit és haver fet carrera a les joventuts d'un partit polític.

D'Ernest Lluch, aquests dies se n'ha tornat a parlar molt, però em vull centrar en la seva gran obra: la Llei General de Sanitat de 1986, que va servir per universalitzar la sanitat en un país en què, fins aleshores, només podia accedir plenament al sistema sanitari aquell que se'l podia pagar. Amb la nova llei, els impostos finançarien el sistema de salut, i l'assistència seria gratuïta per a tothom. Superant moltes adversitats, lluitant contra molts lobbys que pretenien mantenir el negoci privat (el PP, aleshores encara com Alianza Popular, que protegia aquests sectors, va votar en contra de la llei), va liderar la creació d'un model que després va ser aplicat i desenvolupat per moltes altres persones i administracions. Va ser un dels grans avenços en l'Estat del benestar.

Lluch i Vilaseca són dos exemples d'aquella generació que ara molts mindundis, que no han creat res en sa vida, qualifiquen pejorativament com a «règim del 78», quan resulta que Ernest Lluch va impulsar un excel·lent model sanitari que l'actual generació de polítics ha destrossat. Personatges com els Iglesias, Rufian, Asens, Puigdemont, Costa, els de la CUP, i un llarg etcètera, que viuen generosament de la política sense haver aportat res de profit a la societat i que tenen la confrontació com a principal divisa, s'haurien de rentar la boca abans de denigrar la millor generació de polítics, sí, la del 78. Aquella generació va construir una democràcia i un estat del benestar, que ara pretenen carregar-se uns populistes que l'única dictadura que han conegut a la seva vida és la de Veneçuela, i tractats a cos de rei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit