17 de desembre de 2020
17.12.2020
Diari de Girona

El fill del xofer

16.12.2020 | 23:59
El fill del xofer

Durant alguns anys, bona part dels polítics valencians dormien inquiets. La justícia havia començat a intervenir en les trames que corrompien la relació de les administracions públiques amb empresaris poc escrupolosos. Qui més qui menys sabia d´alguna xoriçada, o s´havia vist involucrat en tràfic d´influències. Les prevaricacions i tripijocs eren corrents, substancials al sistema, al democràtic i a l´autàrquic, deien els historiadors.

Qualsevol nit podia arribar la Guàrdia Civil a casa o la policia amb una ordre de registre o, encara pitjor, amb un principi d´encausament. Tots coneixien el que va passar amb fulano, detingut de matinada, conduït emmanillat a la caserna i d´allí als jutjats, a declarar, previ pas per les rotllanes de la premsa, canutos de televisió i flaixos a la mà. L´anomenada condemna del telenotícies.

València va ser assídua dels noticiaris durant aquest temps i els valencians hem hagut de carregar amb aquesta càrrega com si aquesta terra fos Sicília o Calàbria, mitja classe imputada per qualsevol causa. Tots els concursos d´adjudicació d´obres o de serveis sota sospita. Cap funcionari volia comprometre´s a signar un paper més.

Ara les coses no segueixen igual, però els «lobbys» i els aconseguidors continuen treballant-se el contracte que persegueixen, potser no de forma descarnada i tan a la llum. La gestió pública està molt paralitzada i la intensitat vigilant de jutges, fiscals i periodistes ha baixat el diapasó.

A aquesta intrahistòria valenciana s´hi han aproximat algunes narracions, encara que gairebé totes formalitzades mitjançant estereotips i molt contaminades per les posicions ideològiques dels observadors quan no per interessos polítics o comercials. Les novel·les i pel·lícules sobre l´assumpte van resultar thrillers banals.

Se salven de la trivialitat la pel·lícula El reino, de Rodrigo Sorogoyen (2018), que no parla de cap cas concret encara que algun d´aquí es pot donar per al·ludit, i el llibre de Quico Arabí, Ciudadano Zaplana, la construcción de un régimen corrupto (Akal 2019), escrit amb un estil punyent i fins i tot divertit, en el qual s´explica de manera periodística la gènesi d´aquella aventura immoral. Una pena que el llibre no transcendís els límits valencians.

Tot el contrari està passant amb El fill del xofer (Tusquets 2020), la crònica del periodista Jordi Amat que va camí de convertir-se en llibre de l´any, i l´impacte del qual en el poder polític comença a transcendir més enllà de la seva lectura. No els faré espòiler però els centro el tema. Als anys 60, ja retirat a la seva masia empordanesa, l´escriptor i possiblement espia franquista Josep Pla, un dels més brillants i intel·ligents prosistes de la seva època i, finalment, decidit representant de l´alta cultura catalana, va començar a teixir al voltant de seva existència un cercle de persones de la major rellevància en la vida política, econòmica i cultural de Catalunya entre d´altres, el seu gran admirador Joan Fuster de les anades i vingudes del qual va ser testimoni el viatjant de comerç que li va fer de xofer en aquesta època davant els ulls del seu fill adolescent, Alfons Quintà, qui amb el pas dels anys es convertiria en un influent periodista, ja que no debades va dirigir la primera delegació d´El País a Barcelona i va tenir el comandament a TV3.

El llibre d´Amat regira en la biografia de Quintà per desvetllar la corrupció catalana, la fal·làcia de l´anomenat oasi català, la pudor del qual fa temps que inunda tot el paisatge polític del Principat. Una Catalunya que, contra el que l´independentisme ha construït en el seu relat, es va implicar en les corrupteles del franquisme La Canadenca, Porcioles i Samaranch, Matesa ... i també amb la monarquia: el cas Nóos, el d´Urdangarin, es gesta en l´escola de negocis Esade de Barcelona.

En canvi, Catalunya no pateix la crisi de reputació de València. Fins a tal punt que les malifetes del clan Pujol són vistes, a ulls de molts catalans de carrer, com artefactes polítics creats per l´espanyolisme per danyar la imatge del seu gran timoner i patriota catalanista. I no és així ni de bon tros. Com es narra a El fill del xofer, des dels temps del patriarca Florenci Pujol i la refundació de Banca Catalana alguna cosa fa pudor de podrit a Catalunya. Polítics i banquers, editors i periodistes, jutges i notaris, fins i tot artistes, futbolistes i novel·listes van a anar participant del gran holocaust ètic que s´hi perpetra. On tots miren cap a una altra banda i impera, aquí sí, l´«omertà». La màxima d´aquell teatret es va sentir prop de Marta Ferrusola: «A casa, els draps bruts es renten amb silenci».

La crònica d´Amat és colpidora, dinamita. No sé si és verídica i compta amb una formidable documentació. És versemblant, però és també una joia literària. Està escrita de manera lluminosa i pugnaç. A la manera del nou periodisme que va captivar els de l´ofici en els anys 70 i 80, quan Tom Wolfe li va donar la volta al fals progressisme i Truman Capote va mostrar com la literatura és capaç d´abordar la realitat. D´aquesta mateixa literatura s´ha servit amb talent Amat per suturar els buits de la narració fins a calibrar un text esplendorós que, a més, ens reconcilia amb la funció del bon i honest periodisme.

No sé de quin peu ideològic coixeja, de fet col·labora amb La Vanguardia, rotatiu que a priori combrega amb l´ideari conservador català, mentre que Quintà va ser un progressista que hem descobert malvat. Amat, en qualsevol cas, compleix amb la lliçó professional que ens ensenyava el gran periodista Jesús Prado: «Si qui t´atribola amb el seu comportament immoral és un enemic, explica-ho, i si és amic, explica-ho encara amb més intensitat, ja que afegeix a la seva conducta haver-te decebut en allò personal».

Després de llegir El fill del xofer d´una tirada, publica Enrique Vila Matas un article demolidor a El País. Cita el llibre d´Amat per donar curs a un diagnòstic sobre Barcelona, una ciutat que escriu, viu immersa en un angle mort, en l´abandó, sumida en el «poshlost», una mena de suspesa en un temps indefinit, ahistòric i sense ànima.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook