Una enquesta del proppassat diumenge del diari El País situava Vox i Unides Podem com les dues formacions que més contribueixen a malmetre el debat polític. I és que els darrers plens a les corts espanyoles són lamentables. Quan la crisi sanitària rebrolla i fins i tot es parla d'una tercera onada, els líders es perden entre acusacions gratuïtes, insults, mentides i poca cosa més.

Els populismes protagonitzen moltes hores en els espais informatius. Mentre el PSOE no té més remei que aguantar les provocacions de Pablo Iglesias i els seus, el PP fa mans i mànigues per situar Vox en un radicalisme inútil que només juga a la provocació continuada.

La tensió en què viuen PSOE i PP a causa de l'aparició d'aquests dos partits fa que abandonin l'espai central de la vida política espanyola.

Ja amb l'arribada de la democràcia la UCD acollí una bona colla de grups minoritaris de caràcter socialdemòcrata (Fernández Ordóñez), liberal (Antonio Garrigues) o democratacristians (Oscar Alzaga) que amb una colla de polítics que provenien de l'antic règim (Martín Villa) i sota el lideratge d'Adolfo Suárez protagonitzaren la transició i convocaren les primeres eleccions lliures després de la Guerra Civil. En aquell moment el PSOE competia amb un PCE (Santiago Carrillo) que si bé a la clandestinitat jugà un paper important, a les urnes es veié fortament superat pel tàndem Felipe González-Alfonso Guerra.

Però en cinc anys la UCD va veure com el seu paper caducava. Una bona colla dels seus diputats s'afiliaren a AP (Manuel Fraga), per la qual cosa l'espai central l'ocupà un PSOE que en les eleccions del 20 d'octubre de 1982 aconseguí 202 escons. Una amplíssima majoria absoluta.

Soc dels que opineno que avui a l'Estat espanyol fluctuen més de tres milions de vots centristes. Ciutadans semblava que en podria ser l'hereu, però en les darreres eleccions s'enfonsà estrepitosament, per la qual cosa el centre polític continua orfe. Eduard Punset manifestà en més d'una ocasió que un partit de centre no guanyaria mai a Espanya unes eleccions generals, però que entre els seus dirigents necessitava nodrir-se de polítics capaços de ser ministres en qualsevol moment. En definitiva, hauria de ser un complement dels partits majoritaris.

Mentre Unides Podem pressioni el PSOE i Vox mengi terreny al PP, electoralment hi ha un espai pel qual lluita Inés Arrimadas, però no ho té fàcil perquè el seu antecessor, Albert Rivera, deixà escapar una ocasió d'or i desestimà el pacte amb Pedro Sánchez. Contràriament, acceptà l'abraçada de l'os de Pablo Casado en els governs d'Andalusia, Madrid, Castella i Lleó o Múrcia, on els vots de la ultradreta foren decisius per consolidar el pacte PP-Cs.

I això per a una formació de centre és inacceptable. Difícilment a Europa Vox hauria trobat companys de viatge i en el moment de marcar perfil propi Ciutadans va cometre el gravíssim error d'acceptar el suport de la gent de Santiago Abascal.

Amb aquest escenari cal pensar que el centre polític es repartirà entre el PSOE i el PP. Des de fa uns mesos, Pablo Casado està canviant el discurs, però la presidenta de Madrid no el deixa surar massa en aquest sentit. I els socialistes en aquesta competició i a causa del seu soci ignora de moment aquest espai.

Tard o d'hora hauran de moure fitxa. A les files d'ambdues formacions majoritàries hi militen centristes, però la pregunta del milió és si podran tenir protagonisme. De moment, no se'ls veu ni se'ls escolta.