No crec que ningú amb una mica de seny trobi a faltar aquest any 2020 que tants disgustos ens ha portat. Pocs podíem suposar el passat Nadal que la pandèmia que llavors vèiem com una cosa llunyana que només afectava la Xina, com una altra «grip aviària», canviaria tant les nostres vides només uns mesos més tard. I no serà perquè alguns científics no ho haguessin advertit ja que sempre hi ha hagut pandèmies i era previsible que alguna fos molt contagiosa i que amb la globalització s'estengués ràpidament pels cinc continents. És clar que això és fàcil dir-ho a posteriori.
La covid-19 ha matat molta gent, ha enfonsat economies, ha trencat cadenes de subministraments, ha disparat la desocupació, ha arruïnat molts negocis i ens ha confinat a les nostres llars, però no ha afectat per igual a tots els països tot i que tots hàgim patit. Aquí ningú pot cantar victòria i això és malgrat tot el que fan els xinesos.
Perquè si hi ha un país que pot considerar que el 2020 ha estat bo és la Xina. L'únic. En primer lloc perquè la Xina ha estat capaç de dominar la pandèmia de la covid-19 amb mà de ferro, com només una dictadura pot fer-ho, i és avui un país sense restriccions ni de viatges ni de reunions dins les seves fronteres (una altra cosa és creuar-les!). Pequín utilitza aquest èxit i l'ajuda que ha estat capaç de donar a molts països per muntar un descomunal programa propagandístic que ofereix una fórmula alternativa de governança mundial tendent a enaltir els avantatges dels sistemes autoritaris sobre les que considera decadents democràcies liberals. Aquesta propaganda troba bona acollida en molts països, confirmant la justícia de la qualificació de la Xina com a «risc sistèmic» per part de la Comissió Europea.
En segon lloc perquè la Xina ha capejat bastant bé la guerra comercial que li ha fet Donald Trump per unes pràctiques comercials poc ortodoxes que es tradueixen en un elevat dèficit. La paradoxa és que un any més tard el dèficit nord-americà és més gran que quan Washington va imposar les primeres sancions a la Xina.
En tercer lloc perquè la Xina s'ha apoderat de Hong-Kong sense que les vestidures esquinçades d'Occident hagin fet efecte en el seu designi. La draconiana llei de Seguretat Interior li assegura el control del territori i posa de fet fi a la vella fórmula d'«un país, dos sistemes». A la vista del que ha passat i de les constants amenaces de reunificació forçosa, un comprèn que un calfred recorri l'esquena dels taiwanesos perquè el risc de conflicte creix amb la perspectiva de les celebracions del Centenari de la revolució comunista de Mao el 2049 i amb els compromisos de Washington amb l'illa.
En quart lloc perquè Beijing ha estat capaç d'aprofitar l'enorme buit que ha deixat la retirada dels Estats Units del Tractat Transpacífic, que és un dels majors errors de la presidència de Trump perquè ha deixat camp lliure a la Xina en l'àrea de l'Indo-Pacífic. I ella ho ha fet servir per donar a llum l'Associació Regional Integral de Comerç (RECP per les sigles en anglès) que amb 15 països crea la major àrea de lliure comerç del món de la qual exclou els EUA. Aquesta zona «val» avui 24 bilions de dòlars (29 si un dia s'hi afegeix l'Índia), i és més gran que la UE (14) i que la que formen els EUA, el Canadà i Mèxic (19). A partir d'ara les regles comercials a Àsia-Pacífic les dictarà Beijing i augmentarà la dependència econòmica dels països ASEAN amb respecte de la Xina. Una jugada rodona.
En cinquè lloc perquè la Xina s'apunta el punt de ser l'únic país del món que creix el 2020 tot i la crisi brutal que patim. L'ha remuntat en V i avui ja creix al 2%, que pot semblar modest comparat amb les seves xifres d'anys anteriors però és l'únic país que ho fa. Tant de bo Espanya, sense anar més lluny, pogués mostrar una xifra remotament semblant!
Per tot això crec que el 2020, l'Any de la Rata, ha estat l'any de la Xina.
