Els nacionalistes espanyols tenen un mania molt gran: volen posar fronteres per tot arreu. Ja en el seu temps van voler posar un ample de via diferent a la del món. Tant bé que estem sense tenir fronteres i ara hi ha gent que les vol mantenir i fins i tot posar-ne de noves. De fet en cas que Catalunya s'independitzés els nacionalistes espanyols voldrien posar fronteres amb Catalunya. Sembla que no poden imaginar-se una Catalunya independent i amb llibertat de circulació en el marc de la UE. Afirmen que ens vetaran l'entrada a la UE i posaran duanes per tot arreu. Una cosa bona tindria això sí, es crearien nous llocs de treball duaners i duaneres per tot arreu als ports, al nord i a l'est.
Mentre discutim aquestes coses els nacionalistes espanyols volen que Anglaterra els doni Gibraltar, això sí, sense que els seus habitants ho vulguin. Qualsevol és espanyol podent ser anglès! De fet, al llarg de la història l'existència de Gibraltar ha salvat milers i milers d'espanyols d'anar a la presó o ser directament afusellats. Gibraltar és de la Gran Bretanya pel Tractat d'Utrecht de 1713, en canvi no reclamen que França ens torni el Rosselló i la meitat de la Cerdanya que va signar Felip IV al Tractat dels Pirineus. La diferència és que Gibraltar era de la corona de Castella i el Rosselló i la Cerdanya de la Corona d'Aragó.
Potser la contradicció màxima del nacionalisme espanyol és voler continuar tenint les dues colònies Ceuta i Melilla a l'Àfrica. Diuen que donar les dues ciutats africanes a Marroc seria atemptar contra, llegiu-ho bé, la integritat territorial espanyola. És una de les ximpleries geogràfiques més sensacionals que es poden dir al planeta Terra.
Ha estat sensacional el sidral que s'ha muntat quan el primer ministre marroquí Saadeddin al-Otchmani ha dit que «arribarà el dia de reobrir l'assumpte de Ceuta i Melilla». D'altra banda, unes paraules molt sensates. Tots els «no nacionalistes» espanyols han saltat com llagostes. Si es diuen «no nacionalistes» haurien, almenys, de dissimular una mica. Jo proposaria que es donés Ceuta i Melilla al Marroc a canvi que es faci un referèndum d'autodeterminació del Sàhara Occidental i d'un millor respecte als drets humans per part del monarca Mohamed VI. D'altra banda, el referèndum és una exigència de l'ONU després del llastimós paper del franquisme, del seu exèrcit i de Joan Carles I envers els antics habitants de la colònia espanyola. Quaranta-cinc anys després potser seria hora de fer alguna cosa. Unes mines, «Fosfatos de Bucraa», en són, històricament, una de les causes de l'atzucac. Donar Ceuta i Melilla al Marroc sí seria treure fronteres, unes de les fronteres més vergonyants del món. Una frontera entre països i el més fotut una frontera entre la misèria i l'estat de benestar. Ara això sí els nacionalistes espanyols no volen treure les fronteres que hi ha i a més en volen posar de noves, quina vergonya!
