Hi ha qui no veu sentit a tornar a un relat ja conegut, però alguns concebem el cinema com un etern retorn. Ja pots ser dels qui els agrada estar al dia de tot, ja pots tenir el temps limitat per les ocupacions domèstiques i professionals, que hi ha un seguit de pel·lícules a les quals tornes una i altra vegada, perquè saps que són com casa teva. Són expressions de tu mateix imaginades per altres, que amb cada nova visita t'aporten matisos nous sobre la història, la seva i la teva. És com si el món es reordenés i cobrés molt més sentit quan hi tornes. D'alguna manera són la captació d'una essència que es resisteix a desaparèixer o transformar-se. Aquestes pel·lícules que repeteixes amb regularitat, sovint amb molt poc temps de diferència, apel·len a una naturalesa de la mirada que aconsegueix sobreviure als teus contextos. Potser és per això, perquè t'ajuden a sobreviure, perquè són el refugi que et resguarda de la tempesta i et dona les eines per pensar en tot el que has de fer quan amaini. Mentre les mires construeixes un món que et recorda aquell en què voldries viure, i has dedicat bona part de la teva existència a aconseguir-ho. La felicitat no serà mai completa, però la recerca i el trànsit estan al final més que justificats. El millor de tot és que la ficció potser no planteja el millor dels escenaris imaginables, però voldries ser com els seus protagonistes per tenir el mateix humor i la mateixa enteresa per afrontar-los. Em passa, per exemple, amb la meravellosa Con la muerte en los talones. A veure, ser un fals culpable o que et confonguin per un altre no deu regalar-te el millor dels dies, però quina emoció veure Cary Grant desfent el nus i allargant la mà a Eva Marie Saint. O imagineu-vos viure a La Reina d'Àfrica i fer aquell trajecte fluvial tan ple d'inconvenients, però quina complicitat, quina humanitat la de Bogart i Hepburn. Aquesta és la clau, l'emoció de viure, de recordar, d'evocar aquella primera presa de contacte amb una ficció que se t'adhereix com una segona pell. Aquestes pel·lícules són tu, i per això crees els espais perquè tornin a projectar els seus antídots contra els teus neguits. Hi tornes perquè estàs encantadíssim d'haver-les conegut i no conceps una millor fórmula per retrobar-te amb els teus pensaments. Quina sort, ser cinèfil, en uns temps en què la realitat dona pocs motius per a l'alegria i, sobretot, per creure-se-la.