La maranya legislativa, la selva de normes, lleis, decrets, instruccions, ordres, etc., juntament amb la coexistència dels diversos nivells administratius i competencials i el desgavell burocràtic, existent des de sempre, però incrementat per la situació de la pandèmia, ha incrementat enormement els problemes i les dificultats de la ciutadania amb problemes o dificultats. Difícil, per no dir impossible, accedir a alguna veu humana, a alguna persona responsable, a alguna administració amiga, per solucionar problemes acuciants i urgents.

La carrera d'obstacles que sol caracteritzar la burocràcia, l'excusa permanent de les instruccions o normes, les barreres que impedeixen accedir fins a on es prenen les decisions que condicionen i afecten la vida i l'existència diària de les persones, estan creant un clima irrespirable per a moltes persones, que s'han de batre, indefenses i desorientades, contra no se sap qui, ni com fer-ho. No podem demanar empatia i compassió a les administracions, valors que només són predicables de les persones, inclosos els funcionaris, però sí que hem d'exigir eficàcia i diligència, servei i funcionament àgil dels organismes i administracions que tenen la funció irrenunciable de gestionar i resoldre els problemes socials, des del respecte a la legalitat i a l'aplicació justa de la mateixa.

L'error és humà, i no cal lamentar-se quan es produeix. El que cal és reaccionar i rectificar, especialment quan l'error causa i origina conseqüències perjudicials a la vida i el patrimoni dels altres. No és admissible disculpar-se simplement, prometent que en el futur no es produirà o se solventarà. La vida important és la d'aquest moment, no la del futur incert. Com deia Sèneca, no és bo estar sempre a l'espera del futur, i desaprofitar el present. Cal fer i actuar ara i aquí.

Són massa les persones treballadores que, afectades per la greu situació econòmica originada, en part, per la pandèmia, s'han vist privades del seu salari i del seu treball, amb la incertesa del que passarà. I pitjor encara és la situació dramàtica dels que, privats del seu mitjà de vida, des de fa mesos estan a l'espera de cobrar les prestacions d'atur que els corresponen i tenen per resposta el silenci i la indiferència dels organismes responsables. La paciència de la gent té un límit, i davant una necessitat vital, com la de tenir uns mínims ingressos per viure, no poden prevaler excuses administratives, burocràtiques o tecnològiques. Cal actuar des de les més altres instàncies, fins al funcionari o empleat públic menys qualificat, per desfer aquesta situació lamentable i inacceptable, injusta i dramàtica. No s'hi valen excuses de cap mena.