Amèrica està trencada després de la marxa de Donald Trump. Cal preguntar-se si no ho estava ja abans, quan va pujar al poder. El seu triomf llavors acusava les esquerdes en l'arquitectura nacional dels Estats Units. Obama -de fer cas a Ben Rhodes- es lamentava d'haver arribat massa aviat a la presidència, abans que el país estigués preparat, s'entén que per les seves polítiques avançades. ¿Va despertar llavors del seu somni Barack Obama o ho va fer molt abans, potser quan va descobrir -de nou les paraules són del seu assessor Ben Rhodes- que «el món és com és i no com ens agradaria que fos»? Però la veritat és que allò que no ens agradava va guanyar, sense que ningú sabés els motius, més enllà de la caricatura interessada del granger blanc de l'Oest Mitjà. La veritat és que, a un president intel·lectualment sofisticat el succeïa un president notablement tosc, amb tendències megalomaníaques, cridat a rearmar el na?cionalisme ianqui. Una i altra vegada la Història s'escriu amb línies tortes.

Amèrica està trencada, ho sabíem, i així segueix. Ara fins i tot més que abans. Als efectes econòmics de la globalització i de les noves tecnologies, s'hi afegeixen els elements dissolvents de la guerra cultural, que ha substituït la lluita de classes pels conflictes identitaris. En tot cas, la postmodernitat viu donant l'esquena als fets, per dolorosos que siguin, i prefereix centrar-se en els relats. No hi ha res -se suposa- sòlid ni objectiu, com si la realitat fos un espai buit de significat que necessités que el dotessin de sentit. Ni tan sols s'admet ja la natura com a última frontera. Tot és social, una mena de construcció cultural. El columnista del Washington Post George F. Will ha assenyalat, irònic, la paradoxa que sigui Donald Trump, el president més illetrat de la història, el que ha acabat convertint, contra tota evidència, la realitat en un relat, al crit de «jo vaig guanyar les eleccions»; exactament igual que fan els politòlegs més brillants en considerar que la societat és poc més que un constructe ideològic.

Amèrica està trencada perquè en el seu si ja no es reconeix a si mateixa i el seu cor batega dividit. En comptes de reconciliar-se un bàndol i altre en l'espai neutre de la realitat, s'extrema la batalla cultural sobre diferents eixos sense connexió. Cap a on es dirigeix, per tant, el conflicte? Dependrà en part de l'habilitat de Joe Biden per moderar el país i reduir els seus impulsos mccarthystes. Serà suficient? No ho sabem, però cal ser escèptic d'entrada. Els successos viscuts en aquests últims mesos, el fracàs de la gestió nord-americana a l'hora d'afrontar la pandèmia i l'impuls xinès en sectors tecnològics clau romandran durant algun temps. En dues dècades, el món serà menys americà, menys occidental i a saber com resistiran les nostres institucions liberals l'embat nihilista dels extremismes. Els espais racionals de discussió i debat desapareixen sota la fúria dels combatents en les xarxes digitals. La tecnocràcia s'ha aixecat com una perillosa alternativa, fins i tot per a molts demòcrates.

Una Amèrica trencada i una Europa dividida després del Brexit: aquest és el resum del nostre temps. No l'única lectura possible, és clar. N'hi ha d'altres que incideixen en les conseqüències que per a Occident tindrà la seva negativa a créixer. Amb un creixement crònicament escàs, els problemes socials s'acumulen i a la societat no li queda altra alternativa que l'endeutament o la venda de patrimoni per mantenir determinats estàndards de vida. Això i la concentració de la riquesa en unes poques mans. Benvinguts al segle XXI.