Salvador Illa en funcions de ministre de Sanitat declarà que el seu Govern no tenia previst un confinament domiciliari. Una amiga meva que considera que el seu cervell és la màquina Enigma capaç de desxifrar el missatge encriptat dels polítics, sortí corrents de casa, entrà en el primer súper i en sortí carregada de compreses i cafè lio?filitzat. Un servidor -que és de l'opinió que els malentesos en política es deuen més a la brevetat de l'obsolescència programada del seu discurs que a una voluntat de camuflatge programàtic- es preguntà si algú del ministerio posà a treballar més neurones del que tenia per costum.
En el pic de la primera onada de la covid podies sortir a passejar el gos, però no de la mà amb el teu fill. Se't permetia deambular tot el dia vestit de carrer amb una bossa del súper per banderola, però ai que et veiessin fent esport. Estava prohibit fer-la petar en un parc, però res a dir si feies safareig a la cua d'una farmàcia o d'una fleca. La teva habitació podia ser la cabina dels germans Marx, però et po?dies calçar si llegies un llibre en un banc de la plaça!
A principis de la primavera ja se sabia que la covid igual que el virus de la grip escollia els espais tancats per triar les seves víctimes. A l'autoritat competent no se li va ocórrer que permetre sortir a l'aire lliure de forma individual o en família -una bombolla que es diu- seria una bona opció per reduir l'ansietat, el sedentarisme, la crispació, a resultes del confinament. Tot el contrari, els cossos policials sense excepció perseguiren amb un zel professional que ja voldríem veure en altres circumstàncies persones que no presentaven cap risc de contagiar ni ser contagiades de la covid. Si féssim una caricatura gens fal·laç diríem que la policia perseguia les víctimes de robatoris mentre feia els ulls grossos amb els lladregots.
La prova del cotó d'una democràcia és la manera com s'exerceix l'autoritat sobre els ciutadans. Em pregunto si és feina d'una policia que aspira al beneplàcit internacional organitzar una operació per aire per detenir un banyista en una platja desèrtica. Vull pensar que qui ordenà la performance havia decidit de bon matí deixar de fumar. No fa mal als ulls veure un agent de trànsit, que se suposa ha aconseguit aprovar la teòrica del permís de conduir, fer un placatge a una corredora com ho faria el linebacker dels Kansas City Chiefs? O veure com una patrulla intercepta un ciutadà que camina atent a les pulsacions perquè fa rehabilitació cardíaca? O a un altre que ranqueja per la vorera perquè uns dies abans li han col·locat una pròtesi de maluc? O a una persona que respira amb la boca oberta al mig del carrer perquè pateix un atac d'angoixa?
Seré clar. El confinament domiciliari tal com es feu i de la manera com es controlà va ser una canallada.
És cert que s'aconseguí doblegar la corba dels contagis a casa nostra. No va ser, però, per quedar-nos a casa, sinó que en quedar-nos tancats s'evitaren aglomeracions en el lloc de treball, transport públic i contactes de grups que no formaven part del nucli familiar. Un matís massa subtil per a un Govern de política de broc gros.
Fa pensar -i se'ns hauria de posar la pell de gallina- de quina manera hem assumit viure tutelats pels cossos policials. Ens hem resignat que un uniformat ens impedeixi anar de Salt a Girona. O anar a comprar el pa a una fleca del poble del costat. O que haguem de sortir de casa amb el que es coneix com a certificat d'autoresponsabilitat a la boca. Els més grans recordaran l'Espanya en blanc i negre en què s'havia de viatjar amb salconduit. I el que fa més basarda, el grau de submissió de la gent davant una normativa tan arbitrària com ineficaç.
Una de les darreres astracanades ha estat sancionar el Pare Pelegrí per incomplir el confinament municipal. Com no se li va ocórrer dir que abillat per l'ocasió anava a un míting polític tot xino-xano! Si us plau! Enmig d'aquesta terra erma d'intel·ligència en què s'ha convertit el país, no hi ha una sola persona amb una mica de sentit comú, encara que sigui amb un dit i mig de front?
Per acabar, vull recordar els seguidors de l'escola filosòfica dels cínics, els nostres Diògenes contemporanis. Penso en l'home que sortí al carrer amb una peixera, qui tragué a passejar la cabra, o el gos de peluix, i tants altres que deixaren constància que davant l'absurd la millor resposta és més absurd.
