Les destrosses i el pillatge em semblen un desastre però jo que vull la derrota cruel i dolorosa de tota aquesta gentola, i de les suposades i falses causes que se suposa que promouen, estic plenament satisfet del moment estratègic en què es troben: tota destrucció és sempre una autodestrucció i per tant aquests nois són carn de presidi, de psicotròpics i de molta, molta frustració. Els seus nocturns esvalotats són el camí més fàcil i cursi de la derrota, el més gros dels desprestigis, i com va dir el mai no prou recordat Àngel Colom i Colom, «el que hi ha a l'esquerra d'Esquerra és un problema de la Guàrdia Civil». Ara hi ha els Mossos, és clar. Ho fan prou bé, i trobo molt encertat que ho facin durar, perquè el descrèdit dels delinqüents, com més dies durin els saquejos, més inapel·lable serà. Em sap greu pels comerciants i els empresaris, tantes botigues i negocis rebentats. Em sap greu pel particular que s'ha quedat sense moto o sense auto. Però és un tipus de greu matisat per la democràcia, perquè cadascun d'ells per separat, i també en el seu conjunt, han votat el que han votat com a ciutadans, han permès el que han permès com a burgesia i ara tenen el desveri que exactament mereixen. La majoria absoluta del 14 de febrer no va ser un cop d'Estat. Tampoc no ho fou la de 2017. Ada Colau no és alcaldessa de Barcelona gràcies a una guerra o a un alçament militar. El que els catalans hem decidit -qui diu que no tenim dret de decidir?- s'escampa cada nit pels carrers com un mirall precís que ens reflecteix. Que la classe política a l'uníson hagi sortit a insultar la policia, i a victimitzar els arreplegats, certifica la idea d'una violència estructurada: aquests aldarulls són la viva expressió de la democràcia catalana. «La voluntat d'un poble», que diria Artur Mas, el polític més malastruc, barrut i irresponsable que ha donat la política catalana des de Lluís Companys.

Mira bé aquests incidents, perquè això és el que ets. Cada vegada que tinguis una idea suïssa o danesa de Catalunya, israeliana o sud-coreana, mira bé les imatges d'aquests dies perquè aquest és el teu poble. Llegeix bé les lletres i els tuits de Hasél, les seves amenaces de mort i les seves agressions, perquè ell és el referent i per ell Barcelona crema. En favor seu ha signat un manifest Joan Manuel Serrat. És del Joan que ara vull parlar. De fet, jo ara tot el que puc fer és parlar «del» Joan, perquè ell a mi ja no em parla. Ho va deixar de fer quan va morir Joan Barril i jo vaig escriure-li un obituari que admeto que no tocava. No tant perquè li escrivís una cosa o l'altra, sinó perquè estava tan enfadat que he de reconèixer que em va quedar francament mediocre. Serrat adorava Joan Barril, fins i tot més que a l'inrevés. I també era molt amic del Joan Ollé, com jo. Entenc que algú s'enfadi amb mi i em deixi de parlar, però em pregunto on és ara Joan Manuel Serrat defensant el nostre amic Joan Ollé, acusat sense fonament d'abusador pel diari Ara. Un obituari pot ser mediocre, però és història, i és dels vius de qui al capdavall ens hem d'ocupar. Em pregunto on queden els discursos de concòrdia i de convivència que Serrat feia servir ?com jo? per oposar-se a l'independentisme, i em pregunto quina és exactament la seva idea de germanor si resulta que presentem com una víctima un que amenaça de mort els testimonis d'un judici, agredeix periodistes i crida a trencar els vidres dels aparadors. Recordo un Serrat molt més amable i somrient quan el rei Joan Carles l'abraçava i el condecorava. És molt fàcil fer-se el digne amb els amics difunts i deixar els vius a l'estacada quan et sembla massa incòmode el problema en què els han ficat. On és l'actuació benèfica de Joan Manuel Serrat per defensar el nostre amic Ollé de l'infame i falsari reportatge que ha tingut la poca vergonya de publicar el diari Ara? Sempre els ídols equivocats. Massa sovint, les lleialtats de paper d'estrassa dels que més lliçons ens donaren.

Jo crec que les coses al sistema li van millor que mai. Els que diuen que volen derrocar-lo no fan altra cosa que perpetuar-lo amb les seves bretolades, i ens recorden a cop de roc que valen més les nostres vides d'imperfecció que la indigència intel·lectual de vàndals i canalles. Això, pel que fa als peterns de contenidor i barricada. Que els líders independentistes els defensin, i es reuneixin per pactar un Govern sota la premissa de com despleguen «la república», confirma la broma màxima en què s'ha convertit la política catalana, i fins a quin punt els partidaris de l'ordre, i del preu estable de la moneda, per dir-ho a la planiana manera, podem continuar amb la frase curta, perquè si la fem gaire llarga, molt abans el país se'ns acaba. Fanàtics i tarats criden a la resistència interior, i el que ells mateixos fomentaren ara els sembla una estafa. Per descomptat, cap autocrítica, el reconeixement de cap error de càlcul: són els vells ionquis de la culpa aliena insistint en el mateix fracàs de sempre. De fons, només faltava que Joan Manuel Serrat ens dongués el «la» per acabar d'afinar la gran orquestra de la indignitat. I la primera, de segona mà.