Aquesta setmana s'ha complert un any que no he estat a casa per culpa de la COVID-19 i per la psicosi col·lectiva que ha provocat el pànic i la histèria social que ens afecta a tots.
Un dia del mes de març de l'any passat anàrem a Girona amb la intenció de quedar-nos i el dissabte tornàrem a Fontanilles, on passàvem els caps de setmana. Quan ens adonàrem de la gravetat de l'epidèmia i que qui havia de gestionar-la eren polítics disposats a confinar el país, decidirem veure-ho tot des del Baix Empordà, on ens sentiríem més protegits, endemés res especial ens retenia a Girona. Ens trobem millor aquí, en un espai sense veïns, ni trànsit, ni transeünts, ni botigues, ni locals socials com bars i restaurants. D'altra banda, convençuts que les empreses de serveis ens portarien a casa menjar, beguda i tot el que necessitéssim per sobreviure.
Estava tan espantat que fins i tot vaig publicar dos articles titulats «La fi del món». En el segon em vaig inventar un missatge, un llegat, redactat pels intel·lectuals més subtils i brillants dels països, que emfatitzava el fracàs del gènere humà i demanava perdó per tanta inconsciència, tanta irresponsabilitat. L'escrit seria comunicat amb la llengua vernacla de tots els estats, després que uns experts li haguessin donat consistència literària (esborrant tòpics i idees repetides). Un testament que quedaria gravat per si algun ésser viu havia tingut la sort de sobreviure a la COVID-19 amb l'objectiu que no caigués en els nostres errors provocats per la cobdícia, el maltractament i l'explotació desmesurada de la natura, la guerra, l'experimentació química i farmacèutica imprudent i capriciosa amb una finalitat crematística i altres mals que arrosseguem des del nostre origen.
El meu germà Lluís, sempre atrafegat, afirmava convençut que avorrir-se és divertit, no puc assegurar que durant aquest any de recolliment exigit no m'hagi avorrit, potser alguna hora escadussera i tediosa amb més de seixanta minuts. Sé estar sol, sempre he estimat la solitud i el silenci i em distrec amb coses que per alguns poden resultar extravagants com consultar mots en el diccionari o buscar adagis i rellegir llibres ja llegits, com el Quadern gris d'en Josep Pla o Cien años de soledad de Gabriel García Márquez.
Des que em vaig segrestar em sotmeté a una disciplina literària relaxant, seguir escrivint articles al Diari de Girona i cada dia penjo en el meu mur del Facebook un conte o un text literari, mai cap reflexió filosòfica, i com que tinc uns pocs bons lectors, aquests també m'han animat a seguir produint escrits i comentar-los si s'esqueia. A vegades algú em proposa un tema poètic i m'esforço per satisfer-lo.
Per la carretera que veig des del pati de la caseta que lliga Fontanilles amb Torroella de Montgrí, abans tan transitada i no sols a l'estiu, ara hi passen pocs cotxes i camions. Tampoc trobo tanta gent passejant pels camins de terra, ni ciclistes a les carreteres. És com si s'esborrés el vell univers, el paisatge freqüentat, es desdibuixés el nostre passat i n'emergís un de nou feréstec i inhumà. Un món sense ànima. Tanmateix, el meu nou cosmos, lluny de la ciutat, està fet d'horts, de camps d'arròs, extensions de verd raigràs, grans plantacions de pomeres, boscos d'oliveres, un univers senzill, endreçat, que parla en llengua camperola i jo m'esforço per desxifrar-lo bé.
Tot ha canviat bruscament, uns ens hem adaptat al nou temps més resignadament, a altres els resulta dificultosa la renúncia a tants plaers que s'obtenen fora de la llar.
Els joves atrets per la vida de carrer han aguantat amb més dificultat viure tancats a la llar. La vida estrenada els excita a sortir, a descobrir el món. Els grans, més experimentats i amb un llarg recorregut vital, estem més avesats a oblidar-nos de la realitat trepitjada i ens resulta fàcil replegar-nos en els mons interiors; la temptació d'infringir els consells governamentals la neutralitzem respectant les mesures sanitàries a favor de la salut pública. La depressió ha entrat en les cases afectant les persones amb menys mecanismes de defensa, les més angoixades i depressives. Tanmateix, l'actitud d'alguns joves moguts pel sentiment d'omnipotència es creuen immunitzats i aquest bitxo insignificant no els pot vèncer.
M'he acostumat a la monotonia, a una vida reglada, en la qual es dina a les dues i se sopa a les vuit; la Montserrat s'allita abans de les onze de la nit; jo, tocades les tres. Al matí faig un tomb, mentre que la meva dona ha convertit el graner d'en Miquel en un preciós estudi i es tanca allà dissenyant, pintant, llegint llibres de la geometria de Tales de Milet, de Pitàgores, d'Euclides i de Plató i dibuixa els cossos, els teoremes i les formes geomètriques. A la tarda es clausura de nou a l'estudi i si fa un bon dia amb la bicicleta pot arribar a la Gola del Ter. Jo miro una pel·lícula, escric i xerro per internet. Els dies es persegueixen i s'atrapen. Es desgranen empenyent-se l'un a l'altre, que serà desplaçat per un de nou.
Alguna nit m'he trobat escrivint fins a les quatre i penso que també en algun lloc hi ha un escriptor que està fent el mateix, penso en ell preguntant-me què està escrivint i probablement ell es pregunta: què dimonis conta aquell llunyà galifardeu que està escrivint a hores tan intempestives? Sempre hi ha qui t'escriu, qui ens escriu, perquè a les quatre de la nit segur que tots ens escrivim per fer-nos companyia.
Els canvis domèstics han estat dràstics. Havia regalat a la Montserrat una estada de deu dies a Islàndia, però pel virus es va tancar i el viatge ha quedat ajornat. Nosaltres havíem decidit fer una sortida a Londres o Milà i la Toscana. Tot se n'anà en orris, també amics han demorat viatges i romanen clausurats. Uns s'han adaptat bé a la vida rural i els que resideixen a la ciutat s'han conformat; uns i altres, tots castigats injustament per la COVID-19.
Ànims i que tinguem sort!
