Entre les poques decisions hàbils d'Artur Mas -sempre des de l'òptica dels seus interessos- hi ha la de permetre que Carme Forcadell fos la presidenta del Parlament el 2015. Pocs mesos abans, l'aleshores presidenta de l'ANC havia pronunciat les paraules que la catapultarien a la història del populisme: «President, posi les urnes». Forcadell s'havia erigit en una gran líder de l'independentisme i la frase només era la culminació del projecte. Fins aleshores ja havia demostrat que sota la seva batuta, l'Assamblea Nacional Catalana funcionava com un rellotge suís al capdavant del projecte secessionista. A ERC ja la coneixien de feia temps i sabien que era tremendament ambiciosa, i per això no la van deixar créixer dins el partit uns quants anys enrere. Es va presentar a les llistes dels republicans al Parlament i Mas va creure que una manera d'impedir que fos la presidenta del Govern -si les coses anaven mal dades per a ell, com així va acabar essent- era deixar que comandés la Mesa. Laura Borràs està en una situació molt similar i Carles Puigdemont ho coneix perfectament i la tem. L'expresident sap dels perills de Borràs, igual que Mas sabia dels perills de Forcadell. Perquè, doncs, no utilitzar la mateixa operació de 2015? La política és com és escacs, on el rei no vol deixar mai de ser rei.
