La setmana passada vaig plantejar l'espera de tanta gent de més de 80 anys que encara no ha estat vacunada. I vaig posar com a botó de mostra els meus pares, de 87 i 88 anys. Aquest passat dijous van ser vacunats. Un perquè va rebre la trucada de dimecres per dijous i l'altre perquè el mateix dia va ser citat d'un moment a l'altre perquè algunes persones citades no havien comparegut i hi havia dosis que no podien ser sobreres. Una mica més tranquils, però esperant la segona dosi i convençuts que haurien d'haver estat vacunats ja fa setmanes. La filla de CM, que viu i treballa a un país del Golf Pèrsic, amb 26 anys ja està vacunada des de fa mesos. Un amic diplomàtic monegasc m'explica com ja es poden tornar a reunir tota la família perquè tots ells estan vacunats, fins i tot els més joves. M'explica la joia i els sentiments de les abraçades després de tants de mesos. A Andorra, en canvi, la vacunació és molt difícil perquè els dos països veïns no els ajuden gens. No es pot abaixar per res la guàrdia. Els científics estan investigant si les persones vacunades poden ser portadores i contagiadores del Covid-19. Sembla que la resposta científica és que sí. Per tant, fins que no hi hagi immunitat de grup, tota relaxació serà temerària. Els que per edat sabem que encara ens falta temps (quant?) per ser citats, som els que no ens hem de refiar ara per molt que estiguem contents perquè els més grans comencin a estar protegits. La Unió Europea va fer bé fent la compra conjunta de vacunes per tots els Estats membres. Una competició entre estats més rics i més pobres dintre la UE per fer-se amb més vacunes hauria pogut ser una estocada de mort al projecte europeu. Però el que es va fer bé en la planificació no es va fer bé en l'execució. «Strategy is a commodity, execution is an art» va dir encertadament Peter Drucker. Això és absolutament aplicable a la crisi de les vacunes a la UE: comprar era un tema d'intendència, aplicar bé el pla dissenyat una qüestió de bona pràctica, un art.

Inintel·ligible

Alguns dels que han d'escriure papers per explicar la no investidura del candidat Pere Aragonès no entenen les claus de la política catalana. Dels que truquen, segurament els que faran papers més importants seran el que escriuen per les seves capitals i no pas per publicar-ho. Els hi recomano l'article que el lletrat del Parlament Antoni Bayona va publicar ahir dissabte a ElDiario.es : «En democràcia no hi pot haver dobles governs ni dobles legitimitats. El Parlament representa el poble de Catalunya i és ell qui ha de configurar el Govern amb una acta d'investidura. A partir d'aquell moment s'estableix una relació de fidúcia entre les dues parts en la que no hi caben invitats que no podran donar la cara davant el Parlament i als que els ciutadans tampoc els hi podran exigir responsabilitats». Tant parlar de la baixa qualitat democràtica d'Espanya i arribar a dir que Espanya té els estàndards democràtics de Turquia (perquè tot això ho hem escoltat), qui vol tenir un govern tutelat des de l'exterior per qui ha perdut les eleccions és un espantós exemple de baixa qualitat democràtica. Si és que estem parlant de democràcies liberals i normes de joc iguals per tothom en una societat plural. Si estem parlant d'una adoració mística a una font de legitimitat no democràtica «el president legítim», aleshores ens estem endinsant més en el budisme que en la política neta que de manera urgent ha de tornar a les institucions catalanes. ERC faria bé de no acomplexar-se ni arrugar-se.

Israel

Vaig escriure aquestes notes pel comentari al programa de Josep Cuní just el dia de les eleccions a Israel: «Quartes eleccions en dos anys. Tornaran a ser un plebiscit sobre el primer ministre Benjamin Netanyahu. El seu partit, el Likud, guanyarà les eleccions però hi ha dubtes si podrà formar govern. O un govern liderat per Netanyahu o una alternativa liderada pel partit de centre de l'experiodista Yair Lapid. Passaran molts dies fins a saber quina coalició és viable. El primer ministre més longeu de l'Estat d'Israel lluita ferotgement per la reelecció als 71 anys per un motiu i dos actius. El motiu és mantenir la immunitat davant les al·legacions de corrupció. Els actius que mantenen ben viu Netanyahu són l'excepcional i modèlica campanya de vacunació contra la Covid-19 que ha pivotat el govern en tres mesos i que fa que avui el país hagi tornat a la normalitat. Les farmacèutiques ja van votar pel primer ministre fa mesos. El segon actiu és el reconeixement de l'Estat d'Israel per diversos països àrabs. Els acords d'Abraham tenen una transcendència històrica sota el patrocini del més selecte del món jueu nord-americà i la seva capacitat d'influència a la Casa Blanca. Immunitat política per Netanyahu, aquest podria ser l'efecte secundari de la vacunació massiva. Però no ho té segur, és població de risc. Sempre és satisfactori comprovar que una previsió aguanta la prova dels fets irrefutables. Israel torna a estar bloquejada i cap dels dos blocs pot formar govern. El delfí dissident de Netanyahu, Gideon Sa'ar, té la clau per refer les relacions amb el seu antic mentor o per enfonsar-lo. Gideon Sa'ar és un jueu de pares d'origen argentí que va estar a Girona visitant el call jueu. Ens vam conèixer en una trobada de joves parlamentaris espanyols i israelians i des d'aleshores hem mantingut la relació. Ell va ser viceprimer ministre i va retirar-se al sector privat. Ara ha tornat i les cartes han quedat repartides de tal manera que pot decidir el futur govern d'Israel. També pot passar que algun dels seus diputats sigui temptat. Només en falten dos per revalidar el bloc del govern en funcions. Es fa molt sovint, últimament, això de la italianització de la política sigui a Espanya o a Israel. No és ben bé transfuguisme. És que hi ha gent que canvia d'opinió en aquests temps tan agitats.

CaixaBank guanya

Ahir es van veure les imatges de com el logotip de Bankia desapareixia de totes les seves oficines, també de les emblemàtiques torres KIO de Madrid, i era substituït pel logotip de CaixaBank, que és el gran guanyador de la fusió quasi per absorció de la Caixa i Bankia. Tot això ve a tomb per dir que encara es fan coses rellevants des de Catalunya, al marge de la política i amb tal consideració per la política que president i vicepresident de la Generalitat es van assabentar de la fusió pels mitjans de comunicació. I alguns corifeus encara van tenir la fàcil tendència a alimentar la neurosi del moment i dir que aquest era el cop mortal a la Caixa i la seva absorció pels «poders de Madrid». Si algú es vol enfonsar en l'autoprofecia acomplerta de tons depressius, li va la salut. Personalment prefereixo celebrar les coses que van bé i treballar amb gent no tocada per la «teoria general de la conspiració» que afecta un sector no menyspreable de la societat catalana.