Aquests dies es pot veure en cinemes Godzilla vs. Kong, la pel·lícula que enfronta les dues icones del fantàstic. Després de la seva estrena ha estat fàcil llegir crítiques tirant a destructives, sobretot per l'escassa entitat dels seus conflictes dramàtics i per l'absurditat dels seus diàlegs, d'aquells que semblen més escrits perquè algú digui alguna cosa que no per una veritable necessitat de dir-la. Tot això, efectivament, és cert. No brilla per la seva originalitat, ni per la seva capacitat de construir personatges (humans) tridimensionals. Però també és de justícia dir que es titula Godzilla vs. Kong i no Bergman vs. Visconti, o sigui que la proposta no podria ser més clara i honesta. Si paga la pena és perquè els seus responsables hi saben evocar una vella fascinació que transcendeix contextos, orígens i generacions: la fascinació col·lectiva pel monstre de la naturalesa que reclama el que li pertoca. Ell, llegendari i hi?per?bò?lic, emergeix de profunditats i territoris remots per recordar-nos com en som, de petits i insignificants, i mentre dediquem bona part de la nostra existència a creure'ns el centre de la Terra, resulta que allà hi habita un tità que ens situa al final de la cadena alimentària. Ens generen tant temor com admiració, perquè són la constatació de la dimensió mítica de la realitat i aquell sentit de la meravella que forja la nostra percepció del món fins que la vida adulta s'entesta a provar de torpedinar-la. Mentre mires aquesta pel·lícula, com ja passava amb les seves predecessores, no pots deixar d'evocar aquell sentiment infantil que et feia empatitzar més amb el monstre que no amb l'ésser humà. Al capdavall, la bèstia, en aquests relats, es limita a ser, i en canvi els seus enemics minúsculs i militaritzats pretenen mantenir un equilibri basat en la profanació sistèmica de l'ordre natural. Aquests monstres en particular, Godzilla i Kong, són rebels amb causa en un món que els vol extingits, perquè la seva existència suposa emmirallar-nos a una fragilitat que no volem acceptar. És per això que les bones pel·lícules del gènere són les que desplacen l'eix de la monstruositat i no és tant una qüestió de mides com d'actitud. Qui és el monstre, allò que emana de la naturalesa o qui s'entossudeix a sotmetre-la? Sí, potser els personatges d'aquest film són esquemàtics, lleugers i a estones profundament estúpids. Però a la vida resulta que n'hi ha que acostumen a ser exactament així davant del que no entenen o desafia la seva visió uniforme de la realitat. D'aquí l'empatia amb la bèstia i la seva vocació catàrtica.
