Als Estats Units, els discs de vinil han superat en vendes els CDs, i en d'altres països, entre ells el nostre, fa pinta que aviat ho faran. A banda que desarma veure com una cosa que fa uns anys per a molta gent va arribar a ser una càrrega i que només semblava pròpia dels mercats de segona mà ara assoleixi preus sovint desorbitats, el retorn del vinil és un acte de justícia que té a veure amb la qualitat del producte (sí, se sent millor i amb més matisos que el CD, no és cap mite) i, també, amb una necessària victòria moral del format físic. El CD també el palpes, també té els seus llibrets i les seves lletres, però no fotem, mai ha aconseguit ser res més que la versió empetitida i reduccionista del vinil, que quan és a les teves mans desperta una devoció absolutament incomparable. El que val per la música també val pel cinema. Hi ha qui s'entesta a vaticinar la fi del format físic audiovisual perquè, diuen, no té sentit havent-hi plataformes, però això no només no passarà, sinó que a la llarga l'edició amb capsa, extres i entusiasme també tornarà i recuperarà els seus dies d'esplendor. Per més oferta en streaming que tinguem, la plataforma mai podrà suplir aquella sensació d'esdeveniment quan trobes la pel·lícula, obres el precinte, la mires i la col·loques al lloc que li tenies reservat. El format físic diu molt de qui el defensa, perquè és un recordatori d'aquelles coses d'un mateix que es resisteixen a sucumbir a l'excés de pragmatisme o a l'adotzenament digital. La caràtula, la informació addicional, el gust per una bona còpia del film, són elements que configuren una manera de veure el món. El més clar exemple de la seva vigència el trobem en la mateixa manera de consumir cinema i sèries que tenim ara mateix. En una plataforma, sovint dediques més estona a triar el producte que no a gaudir-lo, a més de ser presoners d'un algoritme que a vegades t'atribueix gustos que no tens. El format físic és el fruit d'una elecció conscient que el fa únic, perquè neix de la voluntat d'adscriure el seu contingut al teu entorn domèstic. Sí, li has de trobar un forat i representa un cost econòmic, però com que és una pel·lícula que realment has decidit que formi part de tu, a la llarga surt a compte. Són, al final, una certa metàfora d'un mateix i de la teva capacitat de tornar-te selectiu amb qui comparteixes el teu espai.
