L'únic futur per als que, com Cuevillas, se surten del camí del llacisme, és la purga, no en sentit intestinal sinó polític. Els càrrecs de JuntsxPurgar o com es digui viuen permanentment amb la por al cos. Com els membres del politburó en temps de Stalin, quan un llacista és cridat a Waterloo, mai sap si hi va per rebre una manyaga al llom i compartir uns musclos amb el padrecito, o per ser enviat a un gulag, que ja se sap que per a un llacista no hi ha pitjor gulag que perdre el càrrec i haver de buscar feina. Dependrà únicament d'amb quin humor s'hagi llevat el Vivales o Tsar Groc.
Sembla mentida que un tio amb estudis com en Cuevillas digués que no vol ser inhabilitat per una bestiesa, quan tot el programa de JuntsxRes o com es digui es redueix a ser inhabilitats per bestieses. Si no comparteix l'únic punt del programa, és lògic que sigui expulsat, no només de la mesa del Parlament, ho hauria de ser del mateix Parlament, del partit i de Catalunya, on no caben els que no estan disposats a fer bestieses inservibles. Mirin com ho va aprendre Presidentorra, que després de ser la riota de Catalunya, gràcies a bestieses inútils, ara viu a cos de rei i l'entrevisten com si fos un estadista.
El programa de JuntsxLlàgrimes o com es digui és desobeir per, després, via inhabilitació, plorar a llàgrima viva, Espanya ens oprimeix i tot això. Fer el ploramiques és una lloable aspiració. Es pot creure que és un programa polític trist i simple, i trist potser ho és, aquí estan les llàgrimes que ho confirmen, però de simple res, porta molta feina no fer mai, ni de casualitat, res que serveixi als ciutadans. Gent menys preparada realitzaria sense voler alguna acció pràctica, ai, se m'ha escapat un decret en favor dels catalans. Ells, mai. Ser permanentment improductiu demana esforços ímprobes, però el premi s'ho val: un es converteix en víctima, que és la màxima condecoració catalana. La imposa el padrecito de Waterloo en persona, si aquell dia s'ha llevat de bones. Si no, gulag com en Cuevillas.
Assegura Douglas Murray que la víctima no sempre té raó, no sempre ha de caure'ns bé, no sempre mereix elogi i, de fet, no sempre és víctima. A saber si es refereix a la Rociíto o al padrecito de Waterloo, probablement a tots dos.
