Durant els anys 40 i 50 Hollywood va posar de moda un subgènere dins les pel·lícules musicals, amb la Navy com a protagonista, amb grans èxits de pantalla com el que dona títol a aquest article i altres, com A day in New York protagonitzades per estrelles com Gene Kelly i Frank Sinatra, segurament per destacar el paper rellevant i el gran cost humà patit per les forces aeronavals en la II Guerra Mundial, particularment a la guerra del pacífic amb el Japó. Hollywood, però, potser sense saber-ho, reflectia un principi essencial de la geopolítica, encunyat per l'almirall nord-americà Alfred Mahan: «L'hegemonia mundial depèn de la supremacia marítima».
Aquests dies després de l'incident del portacontenidors «Ever Given» embarrancat al Canal de Suez, hem vist les impactants imatges en temps real del tràfic de mercaderies mundial, amb els oceans literalment saturats, que han fet palesa la fragilitat extrema del sistema de comerç mundial sustentada en un 90% sobre el tràfic marítim de mercaderies i que han confirmat també la clarividència de l'almirall Mahan. Tot i que des de la crisi petroliera de 1973 les potències han desenvolupat un sistema de reserves per fer front a un bloqueig del transport de cru de fins a tres mesos, els costos astronòmics d'aquesta aturada accidental de tot just sis dies han fet sonar les alarmes dels experts, advertint d'altres possibles escenaris de crisi molt pitjors.
Els diaris i analistes ens han recordat els talons d'Aquil·les de la navegació mundial: els estrets d'Ormuz, Malacca, Suez i Panamà, dels quals ja n'hem parlat en el passat amb els lectors del Diari de Girona, i als quals cal afegir uns altres de segon nivell, però molt importants també com l'estret de la Sonda, el del Lomlock, Gibraltar, els estrets danesos entre el Bàltic i l'Atlàntic, les illes del Mar del Sud de la Xina, i els estrets del Bòsfor i Dardanels entre la Mediterrània i la Mar Negra.
Curiosament, però, durant la crisi del portacontenidors «Ever Given» no s'ha parlat gaire de l'estretíssima simbiosi entre tràfic comercial de mercaderies i poder naval militar. Els qui no pateixin d'insomni poden consultar també a Internet tot de gràfiques sobre el desplegament de forces aeronavals -moltes amb armament nuclear- per tots els oceans.
En el cas concret de la Mediterrània la fragilitat del tràfic de mercaderies que ha fet palesa l'incident de Suez coincideix amb una situació similar des del punt de vista diplomàtic i militar que s'ha vist agreujada per la volguda manca de lideratge a la zona de l'administració Trump, que ha tingut conseqüències importants. En geopolítica regeix una mena de principi d'Arquímedes pel qual els espais buits s'omplen de seguida. Els experts en diuen «desestabilització per absència». L'impacte d'aquesta política de laissez faire -fins i tot es va arribar a la reducció de la capacitat operativa de la VI flota- és prou coneguda així com les seves conseqüències a Síria, a Líbia i també al Mar Egeu, on darrerament Ankara ha assajat moviments diplomàtics qüestionant els tractats de Lausana -que el 1923 va marcar les fronteres de la Turquia moderna donant a Grècia el control de les illes del Mar Egeu- i el de Montreux que l'any 1936 va posar fi a l'anomenada «qüestió dels estrets» -que com saben els afeccionats a la Història durant el segle XIX havia estat un dels principals casus belli contra l'imperi Otomà- autoritzant el pas dels vaixells civils i els militars dels estats riberencs de la Mar Negra.
La importància d'aquesta qüestió i com n'és de delicada s'explica amb gran dramatisme en el conegut llibre de Barbara Tuchman sobre l'esclat de la I Guerra Mundial Els canons d'agost, on descriu amb detall la crisi provocada pel dret de pas als Dardanels i Bòsfor dels cuirassats alemanys Breslau i Goebben, que, mal gestionada, va acabar provocant l'entrada de l'imperi Otomà a la guerra fent costat a Alemanya i que va fer dir a Churchill, per les seves dramàtiques conseqüències, que «mai cap vaixell havia provocat tantes matances, misèries i ruïna». És fàcil imaginar les gravíssimes implicacions que també ara, podria tenir qualsevol canvi en el règim de navegació pel Bòsfor i els Dardanels o en l'statu quo a l'Egeu des del punt de vista de l'estabilitat a la zona.
Què farà l'Administració Biden a la Mediterrània? Mentre esperem a saber-ho potser val la pena meditar sobre el que va dir qui va ser ambaixador dels EUA a Rússia, Jon Huntsman: «Cadascun dels vaixells de la VI Flota desplegats a la Mediterrània representa 100.000 tones de diplomàcia internacional».
