El millor truc del diable va ser fer creure al món que no existia». Aquesta màxima, popularitzada amb pel·lícules com Sospitosos habituals, és segurament la que millor resumeix l'auge del feixisme i la seva creixent normalització al nostre dia a dia. Si en gran mesura el diable ha culminat el truc és perquè durant molt temps, massa temps, ens vam acostumar a devaluar la paraula. Com que en temps d'altaveus virtuals sempre és més funcional la proclama maximalista que no l'atenció al matís, vam sistematitzar l'ús de mots que, com «feixista», potser mereixien un ús una mica més rigorós. S'ha dit fatxa, per exemple, a persones que no pensen com un mateix, a qualsevol que es desvia d'un corrent d'opinió o fins i tot al que defensa un determinat conservadorisme en un debat social. I no és un ús adequat, perquè el feixisme fa referència a una ideologia i una execució de la mateixa que va molt més enllà de la simple reacció verbal o una posició juxtaposada. Ha assolit la seva gran victòria, precisament, amb el que està passant: els fatxes de veritat no només ha resultat que hi són i mai havien deixat de ser-hi, sinó que tenen presència institucional i, el pitjor de tot, aconsegueixen que se'n parli de manera persistent i naturalitzada. Han emergit per molts motius, i si no aconseguim fer una diagnosi conjunta ens aboquem a regalar-los unes quantes victòries més. Ara, per exemple, hi ha aquesta tendència a alarmar-se molt sorollosament pel seu auge i anunciar a bombo i plateret tota mena d'estratègies per combatre'ls. De bon rotllo, però potser anunciar amb tanta claredat el que faràs no ajuda al seu èxit. Com tampoc és massa de rebut que, quan el feixisme apuja el to i torpedina espais de comunicació, qui s'aixequi de la taula sigui l'altre. És el fatxa, i no el demòcrata, el que ha de marxar, perquè és qui vulnera la dialèctica, i permetre-li el monòleg davant d'un micròfon és donar-li exactament el que vol. La força dels arguments, en canvi, el pot fer sucumbir a a l'evidència que és una amenaça per a la integritat col·lectiva i el nostre futur com a espècie. Hem fet el primer pas, que és acceptar que hi són i prendre consciència dels perills que representen. Però ara es tracta d'aprendre'n, retornar a la paraula el valor que es mereix i servir-se'n per deixar el feixisme sense els seus instruments de propagació. Convé no oblidar que s'alimenten dels nostres dubtes i de la nostra dependència d'unes veritats absolutes que, en el fons, ningú té.
