Hi ha coses que s'imposen sobre nosaltres i acaben sent la destrucció total de l'home. Tinc la sensació de viure en un món indiferent i llunyà. A dia d'avui tot és al·lusió pobra d'humanitat; sí, la mateixa que sense connexió a internet es queda en res. On va quedar la vida que determinava la influència del no perible? Evidentment, la humanitat ha simplificat molts plans, i a mesura que la cosa avança tot es torna invisible i efímer. Mal assumpte, senyors, mal assumpte; veure que s'han alternat tants valors i se n'han descobert «altres».
És al·lucinant veure que des que despertem només ens importa tenir wifi i perdre el temps en el no-res. Ja, ja ho sé que per a moltes persones les aplicacions d'internet són el seu tot, però bé (somric) l'adormiment és una cosa particular i ha de ser respectat. El que per a uns és la seva vida, per a altres és la revelació d'una obsessió. Tots podem ser el personatge excessivament culte que busca reposar l'ànim a Facebook o Twitter. I decorar l'espectacle amb excessiva simpatia. Som cridats a l'agitació i a l'hora de portar-lo a escena es veuen els detalls d'allò que proclamem i amb sonora intensitat. És el moment de treballar en l'alterat i recuperar l'estil de la vida d'abans. Sí, és el moment d'entendre que la complicitat es guanya amb la proximitat, els afectes amb la presència, i l'amor amb el cor. A la merda el wifi!
