Quan el Tribunal Constitucional ple de jutges d'extrema dreta va tancar la via federal, Catalunya va quedar en estat de xoc i durant un temps no va passar res, la gent esperava que algú proposés una sortida. Els poders fàctics de Madrid i d'aquí van mirar cap a una altra banda. Es van començar a dibuixar altres propostes. I la gent es van empoderar, com es diu ara, és a dir, la societat catalana es va republicanitzar i en conseqüència es van començar a produir una gran quantitat de manifestacions de dimensions colossals. Una part de la gent d'aquí, en general gent de dretes però també gent d'esquerres i la major part de la classe política espanyola resident a Madrid, van començar a dir allò que havíem despertat el monstre. I tenien raó. Encara no entenc per què tanta gent es van entestar a negar aquesta afirmació. Efectivament havíem despertat el monstre i això era una cosa positiva que demostrava la majoria d'edat democràtica d'amplis sectors de la societat catalana. En la perspectiva que donen els anys transcorreguts ara podem veure amb tota la seva tràgica dimensió com era el monstre. El monstre està situat en els cossos de l'Estat, en l'exèrcit, en la cúpula policial, en la política i molt especialment en la cúpula judicial. La llum de les mobilitzacions catalanes ha il·luminat les parts fosques de l'estat. Posarem un exemple, la creu que presidia la sala del Tribunal Suprem, creu que havia fet amb les seves mans un pres republicà, no es va treure l'any 77, es va treure uns pocs dies abans de l'inici del judici als republicans catalans. En aquests 30 anys a ningú a Madrid li va passar pel cap protestar per aquest element simbòlic més propi d'una teocràcia que d'un país democràtic? Ara, deu anys després, per fi a Madrid a la classe política d'esquerres un calfred els ha recorregut el cos, el mateix calfred que sentíem quan el tòtil Pablo Casado li va dir a Carles Puigdemont: «¡Que no se repita la historia porque igual acaban como Companys!». Això era la veu del monstre feixista. Alguns van dir que era una frase d'un polític de centre. Ara per fi s'han adonat que el monstre hi era ben viu i que estava radicat fonamentalment a Madrid. De fet el monstre es va començar a despertar, que ningú s'enganyi, per reaccionar contra el 15-M i la irrupció posterior de Podem. Per això es van tenir tanta pressa a fer el canvi de rei. Qui ha llegit molt malament el que està passant és el PSOE i el periodisme. El PSOE perquè no ha volgut reivindicar la seva pròpia memòria històrica i amb reaccions molt poc valeroses com en la retirada de la gran placa en memòria de Francisco Largo Caballero. I del periodisme fins i tot del progressista simbolitzat per Àngels Barceló que davant de les actituds feixistes de la gent de Vox en un debat és incapaç d'expulsar la feixista. Els catalans al capdavall l'únic que hem fet és ser els capdavanters del republicanisme. D'altra banda, una cosa que no és nova i ja va passar en la I República, en la II i en l'antifranquisme. Preparem-nos. Cal un nou bloc històric.