Hi ha persones que són l'al·lucinació del moment i superbament busquen mitjançant instants explosius el seu minut de glòria. La nostra manera de ser tendeix cap a una tècnica apresa; sí, la mateixa que repetim una i mil vegades. Crec que l'admirable sempre és silenciós i humil...
No sé quina tara persegueix determinats individus. El que està clar és que la majoria de les nostres accions són conseqüència de la ment.
Quina persona amb seny proclama als quatre vents «el seu valor» i en definir els fets el deliri es queda en res? Vivim en un món poc original. El desig de ser, segons sembla, està portant-nos a no apreciar la nostra essència; crec (opinió subjectiva) que moltes persones en el seu discurs reclamen atenció, i no s'adonen que el seu dia a dia és el gruix que resta, el que ells s'entesten a multiplicar.
Que punyeters són els deliris. La majoria freguen la ràbia de la nostra consciència i deixen sense lloc a l'honor. De què serveix dir «jo soc» si el dia a dia no satisfà el nostre discurs? L'abundància mai germina al costat de la ignorància; per tant, és el moment que alguns deixin de reencarnar-se en «il·luminats» i acceptin que: partint del no-res, només s'arriba a les més altes cotes de la misèria. Ai els deliris, que dolents que són!
