Recollir signatures per a una causa, la que sigui, sembla en principi un bon hàbit social i, de fet, constitueix una pràctica molt corrent. Ara mateix, Òmnium Cultural encara n’està recollint a favor de l’amnistia per a tots els represaliats del procés. El problema neix quan la campanya s’adreça a alimentar l’odi o l’animadversió envers territoris i persones. És el que fa ara, de nou, el Partit Popular, sempre procliu a fer créixer el seu graner de vots a Espanya a costa de Catalunya (i, de passada, a enterrar encara més en la irrellevància els seus migrats representants en el nostre Parlament).
Anys després de la polèmica pel nou Estatut d’Autonomia i de la primera recollida de signatures promoguda per Mariano Rajoy, alguns líders del partit van reconèixer que allò havia estat una mala idea, perquè havia fet créixer l’anhel independentista dels catalans. És realment el que molts de nosaltres també pensem: una gran part dels nostres conciutadans es van sentir llavors ferits per aquell anticatalanisme tan groller (que va acompanyar-se, recordem-ho, de les campanyes contra els productes catalans, començant pel cava) i allò va fer augmentar notablement el que el president Montilla anomenava la «desafecció» creixent d’aquesta part de la península. Després, a causa del recurs del PP, van venir la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional i altres mesures que van anar cavant la trinxera que va aprofundir-se entre Catalunya i Espanya. Així va néixer l’anomenat «procés», com una resposta a una situació insostenible, que s’afegia als tradicionals greuges que, com el del finançament autonòmic i la manca d’inversions, ja feia més temps que anaven posant sal a la ferida.
Ara el PP, ves per on, torna al vell procediment de recollir signatures contra Catalunya o, si hem de parlar amb més precisió, aquesta vegada contra l’indult que sembla que el Govern Sánchez vol atorgar als nostres presos polítics. Si considerem que una gran majoria de catalans, independentistes o no, estan a favor d’aquesta mesura de gràcia, encara que molts la considerin completament insuficient, la campanya del PP no pot deixar de ser vista com una nova agressió.
He buscat en les notícies quina justificació i quin pretext dona ara Pablo Casado per tornar a la recollida de firmes, seguint la petja de Rajoy. I els he trobat: sembla que el diagnòstic de Casado és que «van ser el Pacte del Tinell i l’Estatut promogut per Rodríguez Zapatero els que van iniciar l’anomenada hegemonia independentista, i no pas la reacció del PP». És realment inaudit: com van fer altres comunitats autònomes, els catalans d’aquell moment van seguir escrupolosament els procediments previstos a la Constitució per modificar l’Estatut i van acceptar, mal que els pesés, el «ribot» del Congrés de diputats i el pacte gairebé forçós Mas-Zapatero. I va ser això, precisament, el que va fer créixer l’independentisme? És inaudit, ho torno a dir: resulta que el seguiment escrupolós de la lletra de la Constitució és un germen de naixement i multiplicació de sobiranistes catalans. No n’hem pogut sentir de més crespes...
Casado no pot reconèixer el motiu de fons de la nova recollida de signatures: no veure’s desbordat un cop més pel nacionalisme de la ultradreta i de Vox. D’acord, que no ho reconegui: però potser podria buscar-se una excusa una mica més convincent que almenys no ofengui la intel·ligència dels espanyols i catalans que no tenen altre remei que sentir-lo.
