Senyoretes d’Arran, i notin (picada d’ull) que les tracto com a les donetes que afirmen ser, sense fer cas de bigotis, barbes o pèl al pit, que poden ser deguts a desajustos hormonals i no a maligna masculinitat:

Els escric aquesta carta en assabentar-me que aquest dissabte, a Sant Cugat, celebren la gala on es triarà el Botifler de l’Any. Segur que són moltes les peticions que estan rebent de gent que es creu mereixedora de tal guardó, no en va, ser botifler és avui, a Catalunya, l’honor més alt a què es pot aspirar. Espero no abusar de la seva generositat si em permeto presentar la meva candidatura. No voldria semblar presumptuós, però algun valor han de tenir tants anys de riure’m del procés, dels llacistes, dels presos, dels exiliats i dels dos milions que se’ls creuen.

Noblesa obliga, haig de reconèixer que n’hi ha d’altres -grans periodistes entre ells- amb tants o més mèrits que jo. Però jo reivindico els meus setze, o trenta-dos, ni ho sé, cognoms catalans. No facin cas dels que pretenen optar a tal premi i calcen cognoms no catalans. Aquests poden optar si de cas al títol de Nyordo de l’Any, que no és poca cosa, ja m’agradaria a mi. Però no al de Botifler. Per això cal tenir sang vella catalana. Com jo, si em disculpen la insistència.

Abans, a Catalunya, ser un botifler era un insult, per això els agraeixo, senyoretes, que hagin vostès canviat les coses. Avui, un botifler és algú que pensa per si mateix, el contrari d’un llacista. Un només ha de fer un llistat de catalans patriotes: la Rahola, en Toni Albà, en Cotarelo, en Toni Soler o la Paluzie. A l’altre costat, els que alguna vegada els han dit botiflers: en Serrat, en Marsé, la Caballé, en Boadella, en Cercas i un llarg etcètera. S’hauria d’anar de vi fins a dalt de tot per dubtar a quin equip apuntar-se.

No negaré que en alguns moments he flaquejat. Veient els catalans oprimits −entre els quals, moltes de vostès i les seves famílies−, amb segona residència, sense problemes econòmics, piscina privada, viatges i roba de marca, algun dia he tingut ganes que algú m’oprimís. Però un es fa gran i acaba valorant més el fet de ser reconegut que les coses materials. Imagino el diploma de Botifler de l’Any, penjat al rebedor de casa, a la vista de les visites, i no puc evitar emocionar-me.

Ja sé que darrerament en Junqueras, en Jordi Sànchez i d’altres, estan fent mèrits -sens dubte ha arribat a oïdes seves la concessió d’aquest premi-, però aquests són nouvinguts al botiflerisme, estic segur que vostès tindran en compte l’historial dels candidats. Un servidor, no és per presumir, no ha deixat mai de fer mèrits. Aquí on em veuen, m’han reconvingut més d’una vegada per no aixecar-me quan toquen Els Segadors -ni tan sols em sé la lletra, ho dic per si això puntua- m’importen un pebrot els presos i els indults, em cago en la Republiqueta, llegeixo llibres en castellà, m’he fet fotos amb legionaris, vaig al bar Cuéllar, no miro TV3 i responc en castellà quan així se’m dirigeixen. Ah, i un dia vaig insultar des del cotxe els llacistes que tallaven una carretera (reconec que duia unes cerveses de més, potser això no suma punts).

Si em permeten la immodèstia, tenen en mi el candidat ideal. Si tenen a bé concedir-me’l, prometo honorar aquest premi tota la meva vida. Petons a totes.

PD: Avisin si a la gala cal venir mudat.