En temps antics hi havia reis a qualsevol contrada. També prínceps, ducs, marquesos, comtes, vescomtes, comdors, varvassors, barons i cavallers depenien dels reis. La resta depenien d’ells, eren vassalls.

En els segles més propers, en quedaven pocs de tots aquests. Reis i la resta encara bellugaven, a l’ombra, però. En temps més moderns hi va haver dictadors. Entre d’altres, un que ens durà com un dia sense pa.

Dècades durà, unes quatre, any més o menys.

Els dictadors s’anomenen així perquè dicten el que el personal ha de fer, segons la seva particular visió de la història i l’organització de la societat.

Entre altres idees que l’home va desenvolupar al llarg de la seva carrera sangonosa i plena d’obscuritat, la més acollonadora, al meu parer, va ser la de regalar-nos un rei. Així mateix, des del començament de posar en solfa les seves coses sobre el món, ja va anunciar a tothom que el seu successor seria un rei.

La raó per prefabricar la història d’aquesta faiçó sembla senzilla. En els començaments de la seva dictadura, els que li feien ombra varen desaparèixer com per miracle o per trucs de màgia grisa. En aquells temps els avions no eren com els d’ara, per més que, com ara, sofriren accidents.

Així que l’home, una vegada sol, va jugar endins el seu cervell a un joc de rol, imaginant-se la història quasi feudal del país, que considerava seu en el sentit de propietat. Entrava a les catedrals sota pal·li. Recreava en el finestral de la seva ment la nació, tal com seria molts anys després de la seva mort. Sovint, a tots els qui el volien escoltar, deia, repetia el mantra, que ho tenia tot lligat i ben lligat.

Va copiar en certa forma les dèries dels temps en què va consolidar el seu lideratge indigne, modificant-les després, fent-les a la mida de les seves ambicions imperials megalomaníaques. Dignes d’un home baixet amb veu de castrato.

En els temps de foc, plom i ferro del seu govern, la clonació era només un tema de literatura de ciència ficció. Però n’hi ha per estar quasi segur que ell havia pensat en clonar-se, o algun llepaculs li devia haver insinuat que, essent ell la mà dreta del Senyor, la clonació era la millor forma de perpetuar-se en la tasca de dirigir els seus súbdits.

Haurien d’aquesta manera els vassalls el goig de gaudir-lo per sempre més, com a cap d’estat i guia per salvar les seves ànimes. Deixant-los lluny dels enganys del maligne, fossin aquests sexuals, polítics, econòmics o socials. Com les mentides que propagaven el comunisme, la maçoneria i el judaisme.

Vàrem tenir sort que es malfiava de tothom i no li va semblar prou fiable l’assumpte de la clonació. A més si el clon creixia i ell encara no era mort, tindria un possible competidor jove i ambiciós com ell. Mala peça al teler.

Diuen les males llengües que algunes nits es disfressava de Napoleó, sopava sol, amb el característic capell encastat a la clepsa, en una cambra del seu palau, posant-se de tant en tant la mà dins la pitrera, tal com el cors realitzava aquest gest. Mentrestant, després de beure un got de cafè amb llet tot menjant unes maries, la seva dona feia mitja al cosidor. De fonts ben informades es creu que li fabricava peücs, ja que el dictador sempre tenia fred als peus.

A la garita de guàrdia del palau, cada nit, els vigilants jugaven a la brisca fins a les hores petites.

El rei, quan va ésser dipositat en un altre casal pel generalíssim, no acabava mai d’agafar bé el son.

S’aixecava. Anava al moble bar. Nerviós, després de servir-se un bon titllo de vodka, se’l fotia d’un sol tret. Era el rei de copes. Anys eren anys, el rei va fer una fortuna. Diuen que per mitjà de negocis no pas gaire clars. Potser relacionats amb el tràfec d’armes. Esdevingué així el rei d’oros. Va haver de fer front a una rebel·lió de quatre arreplegats. Es transformà, heroic, en el rei d’espases. Va acabar malament amb quasi tothom, família inclosa. Matà un elefant d’un tret. Va convertir-se en el rei de bastos. I quan ja no quedaven pals a la baralla, la trencà, forçut, d’un sol gest. Ai las! Llavors va fer un viatge sense tornada...