Necessitem millorar el sistema universitari i és un acte de valentia del Govern presentar una llei, tot i saber que el filibusterisme del PP està orientat a que cap govern que no sigui el seu pugui transformar la realitat. Aquesta conducta ve dictada pel desig de permetre només els canvis que vagin en la direcció de promoure la llibertat salvatge dels ens privats, tant més salvatge com més poder tinguin. Finalment, aquesta direcció porta a la impotència de l’Estat, com s’està veient en el pols que les empreses elèctriques llancen al Govern. Per tant, que aquest exerceixi la funció directiva de promoure lleis és un índex de normalitat a celebrar.

La universitat ha canviat molt des de la LRU i com a sistema ha quedat afectada, primer per les polítiques autocomplaents i, segon, per la gestió tenebrosa de la crisi. La conseqüència ha estat la impossibilitat de realitzar un canvi generacional de les plantilles i la construcció d’una universitat precaritzada. A més, entre el temps de deure i el temps de poder del professorat universitari s’obre un desequilibri cada vegada més gran a favor de les obligacions burocràtiques. Les formes de governança i d’administració universitàries no donen més de si. I això ho experimenten els professionals com un martiri que detreu temps, energia i motivació creixents. Juntament amb altres elements, com els augments de taxes, ha portat a un estancament del sistema universitari públic espanyol. El que ha obert noves oportunitats per al sector privat, que ha passat de tenir 4 a gestionar 37 universitats, davant de les 50 públiques. Aquesta transformació fonamental no és objecte específic de reflexió i, tanmateix, és la clau de l’evolució de sistema.

Al marge que el sistema públic disposi d’un 10% menys de finançament, el fet és que ens allunyem estructuralment d’Europa si mirem el sector públic, mentre ens aproximem als Estats Units si mirem el sector privat. Un cop més, tenim aquí una clau del fals europeisme en què estan les nostres elits directives, i que aquesta llei no corregeix. Nosaltres invertim el 0,9% del PIB a la universitat, enfront de la mitjana europea de l’1,22. Aquesta xifra ja parla per si mateixa. Però no hi ha cap país que jo conegui a Europa que tingui gairebé tantes universitats públiques com privades. Això és propi del continent americà.

Aquesta és la situació estructural espanyola. La llei diu que la situació no pot corregir-se mitjançant reformes parcials, sinó amb el que la mateixa llei anomena una «reforma integral del marc jurídic» que ha de millorar qualitat, investigació, finançament, professorat i governança. I ho fa perseguint fins i establint mitjans que teòricament tenen en compte el millor dels sistemes universitaris més avançats, com docència amb mencions duals, o incorporant plantilles de personal investigador, exigint obertura en la contractació de científics internacionals, i moltes coses més clarament positives , com la qüestió d’igualtat de gènere, l’estabilització de la carrera docent i la protocol·lització de les respostes a les pràctiques d’assetjament sexual. Si la universitat no fos conscient dels seus propis problemes i millores, caldria abandonar tota esperança. Aquest avantprojecte de llei no ens la treu. I no obstant això, la llei que necessitem no és un tractat sobre la universitat ideal.

En el nivell d’aspiracions, no es pot dissentir d’aquest avantprojecte. El decisiu és reflexionar sobre si ofereix una eina adequada per a aquesta reforma estructural que es pretén. I aquí, quan es parteix dels problemes que dia a dia vivim a la universitat, hem de preguntar-nos si la literatura de la llei els resol. Llavors sorgeixen els dubtes. Per exemple, quan es tenen en compte els ERO en certes universitats privades i la destinació dels seus professors, un es pregunta si és compatible assolir la qualitat en docència, recerca i transferència i complir amb tots els objectius de la llei, sense establir prèviament com a requisit de les universitats privades que no tinguin ànim de lucre.

Es tracta d’una reflexió de principi sobre aquesta compatibilitat. Pot la universitat ser un negoci? És així de senzill. Passar de puntetes sobre aquesta qüestió és córrer el risc de deixar en paper mullat tot el que es digui a la llei. Al no exigir aquest principi com a condició de reconeixement de les universitats privades i com a base de les seves responsabilitats fiscals, s’està deixant fora d’òptica una cosa que inevitablement desvirtuarà, torçarà i determinarà qualsevol intenció benintencionada. I això tant més quan la llei reconeix que la participació de la comunitat universitària en les decisions és un timbre específic de la universitat pública, sense esmentar en peu d’igualtat la necessitat de cultura democràtica en la gestió de la privada.

Si el lucre és una finalitat prioritària, llavors totes les altres finalitats estan compromesos i quedaran interpretats des d’ell. Siguin quins siguin els dispositius d’avaluació, no podran detectar la forma en què en el dia a dia es pateix la contradicció entre aquests fins.

Aquest fet està íntimament relacionat amb el desideràtum que l’Aneca i les diverses agències de qualitat autonòmiques d’avaluació operin de forma transparent. Si l’Aneca es renova per un sistema de cooptació degeneratiu, endogàmic i de vegades polititzat –el destí de tot sistema de cooptació–, que una llei demani transparència a un pràctica tèrbola que es realitza en la foscor d’un cap de servei, no és una garantia de millora.

Un altre exemple, el dels estudis de doctorat. Quan un parteix del problema central d’aquests estudis, és a dir, que en moltes universitats constitueixen una activitat que el professorat realitza sense que es tingui en compte com a dedicació ni es comptabilitzi en hores de treball, ens adonem que en deixar la seva regulació als estatuts no s’assegura una millora real en aquest àmbit. Com es pot desplegar la millora en investigació sense que la direcció de les tesis de doctorat computi com a treball? Aquesta és la pregunta adequada i la llei hauria de dir alguna cosa al respecte.

En conclusió, observo en aquest avantprojecte de llei un teoreticisme que pretén desplegar una universitat ideal. Però ja hi ha un sistema universitari en ple funcionament.

La perspectiva reformadora, partint del sistema tal com funciona actualment, hauria de reparar els seus errors i disfuncions més notables. Doncs no és un text perfecte el que necessitem, sinó compromisos d’eliminar els obstacles que estan encaixonant a la universitat en una gàbia de ferro. Per a això, alguns assumptes que la llei no tracta haurien de sortir a la llum. Espero poder fer-ho en un proper article.