A Quién lo impide, la magnífica pel·lícula de Jonás Trueba sobre l’adolescència i la necessària subversió dels seus clixés, es pregunta als protagonistes com els agradaria veure’s reflectits quan se’ls retrata, i una de les noies respon que «com a persones». No és una resposta accessòria, sinó la perfecta síntesi d’un problema que porta anys enquistat i que, en lloc de millorar, encara es pot agreujar més per aquesta onada de paternalisme regressiu que vivim. Un dels principals errors de percepció col·lectiva que cometem és aquesta mania a voler reduir a la paraula «adolescents» una cicle infinit de singularitats. És com quan es parla dels «joves» o dels «estudiants», com si fossin una massa enorme i coordinada que respon a uns únics objectius. Quan és al contrari, perquè deu ser l’etapa de la vida en què menys ens prestem a ser situats en tipologies, o no sabem (ni ganes) què carai som o serem. Però persistim a adotzenar una etapa vital que requereix de més empatia i que no entén de reduccionismes. A banda que l’adolescència, com a concepte, és molt equívoc, perquè no tothom la pateix de la mateixa manera, ni tothom en surt convertit en un paradigma de maduresa. Però en la majoria d’ocasions que es presta a un debat públic, es tracta als adolescents com si vivissin en una dimensió paral·lela, com si es tractés d’éssers configurats per generació espontània, en lloc de veure’ls com a part indissoluble d’un context social que els «adults» (un altre terme ambivalent) hem contribuït a forjar. Potser el problema és que tendim a oblidar que adolescents ho som tots. Ho hem estat, hem viscut les seves transformacions, però quan ens interessa ho guardem en un calaix de la (des)memòria, perquè ens sobrevé una autoritat moral que dista molt de ser una ciència exacta. Potser és que els adolescents se’ns fan llunyans perquè qui ha de reflexionar són els que no recorden com era no sentir-se part d’aquest món, que acaba funcionant per les necessitats d’un segment de població que menysté allò que se li fa difícil d’entendre. Però servir-se d’una etiqueta per resumir costums i inquietuds és, al final, una pedra a la teulada, perquè comporta oblidar qui som tant des del punt individual com col·lectiu. Però, com molt bé afirma la protagonista de la pel·lícula de Trueba, són persones, i també la diagnosi més precisa de les disfuncions de les nostres societats. No són elles i ells, adolescents, els qui han decidit com és la realitat que els ha tocat viure. I si continuem generalitzant tant, aquesta realitat s’empobreix.
