De vegades fullejo diaris vells. Moltes vegades acabo el dia sense haver tingut temps de res més que de fer una ullada a les portades del Diari de Girona i del Punt Avui. Un diari és vell el mateix dia de la seva publicació, però sovint hi ha articles que no em fa res llegir molt més enllà d’aquesta teòrica data de caducitat. Avui m’ha caigut a les mans l’entrevista que el tarambana de l’Albert Soler li va fer fa unes setmanes a la meravellosa María Galiana. L’actriu, de 86 anys, té un discurs sobre la immigració que molts haurien (hauríem, hauríem!) de començar a interioritzar. Afirma que rebutgem els immigrants per por i per desconeixement, que encara ens sorprenem quan un immigrant té estudis i cultura, i que als immigrants «no se’ls pressuposa la bondat, al contrari, se’ls pressuposa la maldat. Ho tenim assumit així des de generacions i és un error gravíssim», diu. M’he quedat una bona estona reflexionant sobre aquestes paraules de Galiana. I penso que té molta raó, moltíssima. Seguim tenint por del que no coneixem. I el més trist de tot és que, segurament, no ho volem conèixer.

Fa uns dies creuava el Parc Central de Girona en direcció a l’antiga Estació d’Olot, prop de les 11 de la nit. Del carrer Santa Eugènia va aparèixer un grup de nois molt joves. Bevien cervesa de llauna. Cridaven i s’empentaven. Pel color de la seva pell i per l’idioma amb què parlaven els vaig etiquetar immediatament com a magribins. Vaig tenir un breu instant de dubte: canvio de direcció per no creuar-me amb ells? Vaig descartar aquest pensament tan ràpid com m’havia vingut al cap: per quina raó hauria de fer-ho? Ens vam creuar. Un d’ells, que s’havia quedat enrere, va esperar que passés i, de sobte, va venir directe cap a mi. Va allargar el braç i em va atansar el seu mòbil. «¿Me haces una foto?», em va dir. «És clar! Però no sé si sortirà gaire bé», el vaig advertir. Va posar-se la caputxa de la jaqueta, va enfonsar les mans a les butxaques i va fer cara de mala llet. Postureig pur i dur. Aguantant-me el riure, li vaig fer unes quantes fotos abans no vinguessin els seus amics a amuntegar-se amb ell al crit de «¡Fotooooo!». Es van abraçar (aquí ja es van acabar les cares de mala llet), saltant, rient. «Así viven los inmigrantes», va dir-me un, amb un punt d’orgull. Els vaig fer unes quantes fotos més (espero que alguna sortís bé!) i vaig seguir el meu camí mentre reia jo sola. Reia de les ximpleries absurdes que feien aquells nanos pel carrer, les mateixes que fan tots els nanos de la seva edat que poden sortir una nit i comprar-se cerveses, i que havien estat a punt de fer-me por.

Torno a l’entrevista a la María Galiana. Lúcida i encertada, la intèrpret diu: «Només s’ha de viatjar una mica per veure com són les condicions de vida dels seus països, i entendre que vulguin emigrar». Doncs això: i si comencem a viatjar més i, sobretot, a pressuposar una mica menys?