La retirada de les tropes d’Iraq (I)

El president Zapatero afirma: «La decisió de retirar les tropes espanyoles d’Iraq la vaig prendre immediatament després de guanyar les eleccions i la vaig preveure executar immediatament després d’arribar al Govern perquè estava segur que no hi hauria un millor moment per fer-ho. Es tractava d’un compromís electoral ferm, ben meditat quan es va adquirir, i el vaig voler alliberar de qualsevol pressió inesperada».

No va transcendir en cap moment a l’opinió pública la decisió presa pel futur president Zapatero des de la victòria electoral fins a l’anunci públic, un període d’un mes i quatre dies. Tot i que Zapatero tenia la decisió presa just en el moment de la victòria (14 de març) no va decidir activar el procés de preparació de la retirada fins cinc dies més tard (19 de març) quan va encarregar al que seria el seu futur ministre de Defensa que prepares els elements logístics i polítics de la retirada en coordinació amb el Govern conservador en funcions.

Tres dies després de la victòria electoral del 14 de març de 2004, el líder socialista José Luís Rodríguez Zapatero es posa en contacte telefònic amb José Bono, en aquell moment president de la Comunitat Autònoma de Castella la Manxa i li ofereix el Ministeri de l’Interior. El cita per aquella mateixa tarda al despatx de la seu central del partit. La trucada es produeix a les 12.30 i abans de la reunió cara a cara José Bono recull el criteri del Rei –que el telefona– i de l’antic president del Govern espanyol, el socialista Felipe González, a qui ell telefona. Al començament de la reunió, Zapatero li reitera l’oferiment de ser ministre de l’Interior. Bono presenta les seves reserves perquè està en contra de la desmilitarització de la Guàrdia Civil, que és un compromís electoral formulat durant la campanya. Bono li replica amb un «estic a les teves ordres» i Zapatero entén que li està insinuant que prefereix ser ministre de Defensa. Aquella mateixa nit Bono rep una trucada de Zapatero en la que li diu que cada vegada li agrada més la idea de nomenar-lo ministre de Defensa i que s’ho pensi. El dia 18 de març de bon matí el Rei torna a trucar a Bono i ja li comunica que serà el ministre de Defensa, s’avança a qui li havia de comunicar formalment, el candidat a president del Govern, que li comunica al cap d’una estona. Aquell mateix dia, Alfredo Pérez Rubalcaba filtra la notícia per encàrrec de Zapatero a l’agència de notícies Europa Press que publica l’exclusiva: «Bono accepta la cartera de Defensa. És l’únic ministre confirmat». Rubalcaba justifica així l’excepció de filtrar el nom d’un sol ministre de manera prioritària i aïllada: «Tenir José Bono enrolat en el Govern era una garantia de refer la unitat dintre del partit i evitar dissidències des de fora si el govern en minoria no podia estabilitzar-se. I l’avançament d’un sol nom de forma excepcional tenia l’objectiu de donar-li l’autoritat per començar la feina de preparació de la retirada imminent, ja decidida però que s’havia d’executar en secret. El 19 de març Bono i Zapatero tornen a parlar i aquest segon ja li ordena que prepari en secret la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq. Públicament Zapatero mantindrà una posició ambivalent fins el 15 d’abril en el debat d’investidura. Aquell dia tampoc va anunciar quan es produiria la retirada. Mentrestant ja s’havia posat en marxa la maquinària diplomàtica i política per fer efectiu del replegament de forma imminent. El 23 de març José Bono es reuneix amb el ministre de Defensa en funcions del govern que ha perdut les eleccions, Federico Trillo. El traspàs de poders es produeix de manera ordenada a nivell de ministre i aquell mateix dia ja comença a rebre informació reservada.

El 24 de març de 2004 es van celebrar a la Catedral de l’Almudena de Madrid els funerals d’Estat per les víctimes dels atemptats terroristes de l’11 de març. En motiu de la cerimònia, es van congregar a Madrid un gran nombre de dirigents internacionals. Entre ells, Colin Powell, Secretari d’Estat dels Estats Units. El guanyador de les eleccions va mantenir reunions amb un gran nombre de dirigents internacionals als quals els hi va avançar de manera més o menys explícita la voluntat d’afrontar la retirada de les tropes. Se’ns dubte la reunió més delicada és la que havia de portar a comunicar la decisió al Govern dels Estats Units. En la reunió del 24 de març entre Zapatero i Colin Powell, Miguel Ángel Moratinos va exercir d’organitzador de la trobada i de traductor. Moratinos, diplomàtic de carrera, sabia que tindria una responsabilitat de govern en l’àmbit internacional però encara no s’havia confirmat que seria ministre. En la reunió del 24 de març es va acordat que un cop format Govern, el nou ministre d’exteriors es desplaçaria a Washington i negociaria amb el Govern dels Estats Units els termes de la retirada. Fins i tot es va acordar una data per la reunió on s’havia de discutir els termes d’una retirada negociada: el 21 d’abril de 2004 a Washington.

En els cercles de poder del partit socialista existien els partidaris de negociar diplomàticament i de forma concertada amb el govern nord-americà la retirada i els partidaris d’una retirada unilateral i per sorpresa. Entre els primers es trobava el futur ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, i l’expresident socialista Felipe González. Altres destacats dirigents com Javier Solana, que havia estat Secretari General de l’OTAN presentaven oposició a una retirada de l’exèrcit espanyol de la coalició internacional a Iraq pels problemes de relació que podien sorgir amb l’administració nord-americana. Dirigents més joves de l’ala esquerra del partit estaven convençuts que s’havia de procedir a una retirada unilateral. Tot i que Zapatero va guardar silenci i va escoltar els difunts sectors, la seva decisió estava presa i s’inclinava per la retirada ràpida i unilateral per evitar pressions que fessin impossible materialitzar el compromís electoral.