El cas de Canet de Mar (la imposició a tota l’aula de la llengua volguda pels pares d’un sol alumne) palesa la urgència que el sobiranisme reformuli els horitzons immediats per recuperar la unitat i acumular la força necessària per no recular. O no continuar reculant. El sobiranisme, sigui quina sigui la llista de sigles que hi vulguem encabir, és un conjunt internament dividit sobre els futurs ideals i les pràctiques immediates. Per dir-ho a la manera clàssica, n’hi ha de dretes i d’esquerres; reaccionaris, liberals, marxistes i anarquitzants; però tots ells comparteixen la defensa de la sobirania catalana. També hi ha greus discrepàncies entorn de la independència: a banda que no hi manquen els que volen exercir la sobirania per acordar una nova associació amb Espanya, els altres, els qui volen marxar-ne sigui com sigui, discrepen en l’anàlisi de la situació, de la qual deriven estratègies i tàctiques oposades. La independència, doncs, no constitueix avui un factor de cohesió en l’acció immediata i, a més a més, la correlació entre les forces pròpies i les contràries en fa un objectiu improbable a curt termini. Per aconseguir la secessió un independentisme fort és condició necessària, però no suficient, i el repte és mantenir-lo viu sense generar frustracions. En canvi, defensar-se de les agressions contra l’autogovern és un objectiu per al qual la unitat no és només possible sinó necessària tal com estan les coses –i com poden arribar a estar. Que la batalla dialèctica sobre negociació i confrontació, i la competència per veure quina senyera llueix l’estrella més inflamada, destorbin la formulació i seguiment d’un pla estratègic unitari contra les agressions al prou limitat autogovern, és un error de llibre. L’horitzó immediat és donar resposta a tot el que significa el cas de Canet de Mar, i no sé veure motius de pes perquè el sobiranisme –partits i entitats– no doni prioritat a acordar com s’hi posa i fer-ho sense mandra. Si ho deixen per a demà potser serà tard.
