Fa anys dèiem de que calia fer possible un futur sustentable, es tractava de projectes a llarg o mig termini. Darrerament ja es diu que la de transició cap a la sostenibilitat és una necessitat imperiosa. És a dir, ja hem deixat de parlar d’objectius a dècades vista per parlar de com es pot fer la transició amb urgència. És la conseqüència inevitable de veure la realitat que mostren les dades de tots tipus i els darrers desastres naturals. Sembla doncs que ja comencem a ser bastants els que ens veiem venir la clatellada de les restriccions energètiques, recursos, subministrament de productes industrials i potser aliments.

Si assumint (i tant de bo no m’equivoqui) que les diferents ideologies, partits i grups econòmics ja tenen (o quasi) coll avall que cal una transició cap a la sostenibilitat, la pregunta és quines propostes hi ha des de les diferents ideologies. Si finalment cal gestionar «unes solucions» és obvi que les vessants ideològiques i polítiques seran fonamentals, doncs les solucions als problemes de sostenibilitat tenen una vessant ideològica i social evident i transcendental. Pels grans grups financers la aposta es invertir en sectors de futur i que generin beneficis segurs. Els danys materials i morals de les poblacions son obviats quasi sempre. Pels països o regions menys afavorides les necessàries transformacions dels models de producció i consum, els condemna a perdre influencia geopolítica i a tensions socials dins del propi país doncs les restriccions mai són benvingudes, especialment pels mes necessitats. En qualsevol cas, les estratègies polítiques i les ideologies motores que tenen al darrera, constitueixen els debats més transcendentals dels nostres dies. La pregunta simple i planera és ¿quin és el model de desenvolupament possible i desitjable a data d’avui? Les respostes difereixen tan que espanten.

Als EUA, més enllà del negacionisme imperant, hi ha la voluntat (quan no la necessitat) de blindar el seu model de consum i creixement, sens perdre de vista la seva competència sens concessions amb la Xina que, si fa o no fa, practica el mateix tipus de lluita comercial. Uns i altres xoquen lògicament amb els moviments «Green Deal», «Next Generation» i similars de les forces socials europees. En qualsevol cas, tan des de les ideologies de dretes o d’esquerres, com des de els valors i interessos que defensen les grans nacions o els gegantins grups econòmics, hem d’acceptar que ens cal un canvi de model social i econòmic. A banda de que els costos i conseqüències d’un model sustentable verd es gestionen de manera molt diferent des de les ideologies de dretes o de les esquerres, és crucial dir ben clar i alt que la defensa de la natura, és a dir del capital natural que és de tots, és incompatible amb la protecció dels interessos específics de les grans nacions o dels grans grups econòmics.

Les tensions i praxis geopolítiques que estan emergint com a conseqüència de la necessitat ineludible de construir la transició cap a la sostenibilitat són molt perilloses i serà difícil de sortir-se’n. Especialment en els dilemes ambientals, cada vegada que s’intenta resoldre’n un, automàticament n’apareixen d’altres que estan vinculats a la suposada solució. Un cas actual que mostra la dimensió dilemàtica d’aquests problemes és la instal·lació en el món rural de parcs per generar electricitat a partir d’aerogeneradors o plaques fotovoltaiques. És previsible que molts projectes s’aturin degut al rebuig i conflictes amb la població local a on la natura i el paisatge són elements claus de la identitat i l’economia. En altres casos els motius la escassa o nul·la transparència de les empreses promotores i la conseqüent poca credibilitat dels avantatges socials que preconitzen.

Finalment, no voldria deixar d’esmentar que tan important com els projectes per generar dita energia renovable són els projectes destinats a reduir el consum d’energia. No té cap sentit desenvolupar i implementar tecnologies de producció d’energia renovable per continuar augmentant el consum per capità d’energia. Avui, en plena crisi energètica, la millor energia és la que no es consumeix. A banda de tot això, els sistemes renovables eòlics o fotovoltaics requereixen a data d’avui quantitats importants de combustibles fòssils per la seva fabricació, transport i instal·lació. Tampoc sabem amb un mínim de precisió durant quants anys estaran produint energia, ni quin serà el cost energètic, econòmic i ecològic quan ja siguin uns sistemes inservibles i calgui desmantellar-los. És a dir: no tot són flors i violes en les tecnologies dites renovables.

Fins ara, el saber econòmic ha prevalgut damunt de les aportacions de la biologia, la física i les ciències socials. Potser és el moment de que el saber econòmic vagi una mica a remolc del que la natura necessita i fer una mica de cas a les dades que aporten la biologia, la física i les ciències socials, que ens diuen des de fa temps que el model econòmic actual no va ni amb rodes i que la producció i el consum han de tenir límits o destruiran el planeta o potser abans al propi ser humà.