Un miler de policies va impedir dilluns passat que entressin a Brussel·les els anomenats «combois per la llibertat» que pretenien paralitzar la capital comunitària (a Catalunya, vam patir les «marxes per la llibertat» l’any 2019). «Si la gent vol venir a manifestar-se, som una capital amb llibertat d’expressió. Però és impossible prendre com a ostatges la ciutat, els seus habitants i els seus comerciants», va advertir l’alcalde de la capital belga, el socialista Philippe Close. Bèlgica és, per a l’independentisme català, el santuari de la democràcia i les llibertats pel sol fet d’haver aixoplugat fugats com Puigdemont, el saltimbanqui Comín i el tal Valtonyc.

A Catalunya, a diferència de Bèlgica, els independentistes han pogut tallar diàriament, durant més de dos anys, una de les principals vies d’entrada a Barcelona, la Meridiana, prenent com a ostatges la resta de ciutadans que pretenien circular lliurement. Impunitat absoluta. Fins i tot la populista Laura Borràs, presidenta d’un Parlament tan inactiu que l’any passat només va legislar la llei de Pressupostos, va acudir-hi amb el seu cotxe oficial i els seus escortes per participar en una manifestació prohibida pel seu propi govern. Un gest supremacista, insòlit en un país democràtic.

En diuen dret a manifestar-se, però a Catalunya el seu govern i la seva policia no sempre s’han mostrat tan tolerants amb el dret de manifestació. Vull dir, a Catalunya depèn de qui és manifesta. Si ets independentista, carta blanca, i això val per destrossar contenidors, botigues, tallar carreteres i el que calgui. Ara bé, si no ets independentista, que cadascú s’atengui a les conseqüències. Ho saben PP i C’s quan van a municipis ultranacionalistes. I, sobretot, en poden donar fe els «indignats» del 15-M. Era el 28 de maig de 2011 quan, després d’uns dies ocupant la plaça Catalunya de Barcelona, on no molestaven a ningú, ni impedien la circulació de vehicles, els Mossos, dirigits per Artur Mas i Felip Puig, van atonyinar de valent aquells joves que, entre altres coses, protestaven contra la brutal política de retallades del Govern català. Aquella càrrega dels Mossos no va merèixer ni les protestes de les noies de la CUP. Els «indignats» eren d’esquerres i no portaven estelades.

Els Mossos, en una violenta intervenció policial, per molt que després l’hagin intentat esborrar de la memòria col·lectiva i Jaume Roures no n’hagi fet cap documental per a TV3, van desfer una concentració pacífica, com va determinar una sentència judicial l’any 2020, amb un balanç de 120 ferits; ferits de debò, vull dir, no aquell miler que ningú no ha vist mai. Artur Mas i Felip Puig van felicitar públicament els Mossos per l’operatiu. Eren altres temps, era quan Jordi Turull demanava presó, sí presó, per als «indignats» per l’intent d’assalt al Parlament. «S’ha fet en defensa de la llibertat, la democràcia i el funcionament convivencial del país», va dir Felip Puig. «No podem tenir un supermercat al mig de la Plaça Catalunya», va rematar el mateix conseller d’Interior.

Els Mossos van desallotjar els concentrats perquè aquell dia el Barça esperava celebrar un títol de Champions i el centre de la ciutat havia de quedar lliure d’indesitjables. El Barça per davant del dret a manifestar-se.

Sí, cal admetre que l’independentisme tenia raó quan proclamava que «els carrers sempre seran nostres». I encara hem d’escoltar al cínic president de la Generalitat, Pere Aragonès, dir que «Espanya llisca cap a l’autoritarisme si no resol el conflicte català». No, Espanya, com tants països, Bèlgica inclosa, té una democràcia millorable, però l’únic autoritarisme de debò, que necessita un redreçament urgent, és el que pateix la meitat de la població catalana, absolutament menystinguda pels polítics que governen les seves institucions com si fos una finca privada en un país de cacics. Ja va dir Aristòtil que «en les democràcies, les revolucions són quasi sempre obra dels demagogs».