Semblava que en arribar els socialistes de Maragall a la plaça Sant Jaume el 2003 i Zapatero a la Moncloa el 2004, la reforma de l’Estatut havia d’anar sobre rodes. No va ser així. El PP estava ferit com un brau: havia perdut unes eleccions que tenia a tocar de mà. S’hauria d’haver tingut en compte aquesta circumstància i no plantejar una reforma de màxims? De fet, l’Estatut, des del primer esborrany de Carles Viver Pi-Sunyer, proposava un text amb un nou model territorial per forçar la reforma de la Constitució. ERC volia rebentar el sostre constitucional. El PP prengué munició del fet que l’1-II-05 es rebutgés a les Corts el denominat Pla Ibarretxe (Proposta d’Estatut polític de la comunitat d’Euskadi). Un altre graó per al dissens. Zapatero va fer marxa enrere del seu compromís amb Catalunya i Maragall no el va saber respondre. El 24-II-2005, en una sessió parlamentària dedicada a l’esfondrament del metro del Carmel, Maragall, que ho acabava de llegir a El Periódico, va engaltar a Mas que el seu problema era el del 3%. Mas reaccionà: «Vostè acaba d’engegar la legislatura a fer punyetes. O es retracta ara mateix o amb nosaltres no hi compti».

Maragall necessitava CiU per reformar l’Estatut i es va retractar. L’Estatut dit de Miravet, doncs, seguí endavant en la línia maximalista. El referent no era la Constitució, sinó la «Declaració de Barcelona». El 30-IX-05 fou aprovat pel nostre Parlament i el 2-XI-05 fou acceptat a tràmit al Congrés, amb l’amenaça de Guerra de ribotar-lo i deixar-lo net com una patena. Intel·lectuals catalans es tiraven pedres al propi teulat tot demanant discutir un Estatut que «incluye preceptos inconstitucionales y poco razonables en algunos extremos» (Ramoneda, El País, 30-IX-05). Les esmenes de Piqué no foren acceptades perquè el PP volia una esmena a la totalitat. Hi havia temps per rectificar? Així ho creien Enric Juliana, Lluís Bassets, José M. Fradera, Antoni Puigverd, Albert Branchadell i Ferran Sáez al llibre La rectificació: cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya (Destino, 2006). Anys a venir, tot aquest període sortiria en diferents memòries dels protagonistes: Josep M. Vallès: Una agenda imperfecta amb Maragall i el projecte de canvi (Ed. 62, 2008); Pasqual Maragall: Oda inacabada: Memòries (La Magrana / RBA, 2008); Joaquim Nadal: Testimoni de càrrec (1993-2012): vint anys al servei de Catalunya (Proa, 2014) o del popular Josep M. Lassalle: Contra el populismo: cartografía de un populismo postmoderno (Debate, 2017).

Mentrestant el PP muntava una ofensiva terrible: jurídico-política, social i, sobretot, mediàtica (especialment duta a terme per F. Jiménez Losantos a la COPE i Pedro J. Ramírez des de les pàgines d’El Mundo). El 3-XII-05, en una manifestació a la Puerta del Sol, Rajoy predicà que Espanya no era cap nació de nacions. Ho repetí a Cadis, bressol de Corts constituents, el 31-I-06. La campanya d’agitació política era tremenda; el PP tingué cura de desplegar cartells arreu de la pell de brau tot demanant a la ciutadania si trobava convenient o no que Espanya seguís sent una única nació. A Catalunya, una agrupació de diverses entitats també havien creat la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). El 18-I-06 van sortir al carrer. Temien la «jibarització» de l’Estatut. Tres dies després, el 21-I-06, l’executiva del PSOE exigia a Zapatero que tanqués la carpeta catalana. Aquella tarda va cridar Mas a la Moncloa com a cap de l’oposició. Mas acabà acceptant la proposta d’Estatut (Zapatero no estava disposat a més) a canvi del principi d’ordinalitat. L’endemà Zapatero convidà Carod-Rovira i Puigcercós a acceptar-lo tal com quedava perfilat. Els republicans exigiren en l’articulat la fórmula que Catalunya era una nació. Zapatero no hi podia passar. La PDD aglutinà centenars de mils de persones en la manifestació del 18-II-06, encapçalada no sols per vells polítics com Carbonell o Xirinacs sinó per personalitats de la societat civil, actors, escriptors, periodistes, cantants, escriptors... Senyeres estelades. Crits. «Catalunya no es cap colònia!», «Catalunya futur estat d’Europa!» Es pressionava contra la minimització de l’Estatut a les Corts. El consens i la concòrdia semblaven impossibles.

El 21-III-06, a Madrid, darreres retallades: Catalunya no tindria seleccions ni gestionaria ports i aeroports... Les Corts aprovaren la reforma de l’Estatut el 30-III-06, amb els vots en contra d’ERC i del PP, per raons del tot oposades. Els uns el trobaven esquifit; els altres, massa ampli. El Senat, sense cap esmena, l’aprovà el 10-V-06. Es proposà el referèndum per al 18-VI. Des de la reunió executiva del 5-V, ERC s’havia decantat pel «no». La crisi, amb el catalanisme dividit, no podia ser pitjor. Abans del referèndum, l’11-V, Maragall destituí els consellers d’ERC del seu govern. La campanya per al referèndum fou manicomial: ni seny ni rauxa, passió. Salt al buit? ERC sabia que el «no» perdria, malgrat fos també la posició del PP. La participació al referèndum va ser del 49,42%; el vot del 72,9 % d’aquest percentatge fou favorable. Publicat el 20-VII al BOE, el nou Estatut entrà en vigor el 8-VIII. Abans, el 31-VII, el PP, que el considerava «una constitució paral·lela», presentà al TC el primer dels set recursos i quatre recusacions que rebria. Barra i hipocresia. La Constitució, que els populars el 1978 rebutjaven, ara esdevenia sagrada i intocable. Calia evitar que Catalunya fos declarada nació i que l’Estat de les autonomies esdevingués una confederació asimètrica. El 28-IX el recurs fou admès a tràmit. El TC havia esdevingut constituent i partidista! Els pares de la Constitució, en ares del consens, havien rebutjat preveure-ho, i ara el tet sortia per la culata.

El TC tenia davant seu el repte més gran de la transició: volia que el model territorial d’Espanya evolucionés o s’enquistés? Van ser quatre anys, els del segon tripartit amb Montilla a la Generalitat (28-XI-06/27-XII-10), d’agitpro anticatalanista –cal sumar en aquest punt el naixement de Ciutadans– esperant la sentència del TC . (El 5-II-07 el PP aconseguí recusar el magistrat Pablo Pérez Tremps; Manuel Aragón Reyes no actuà com preveia Zapatero.) En un complot d’irresponsabilitats, amb membres amb el mandat caducat, el TC sentencià en contra de l’Estatut el 27-VI-2010. Un cop d’estat, va escriure Pérez Royo. El TC trencava el pacte constitucional i petrificava la idea de sobirania en la sentència. La resposta fou contundent el 10-VII-2010. Montilla (ja havia avisat parlant de «desafecció») encapçalà una manifestació multitudinària amb el lema «Som una nació, nosaltres decidim». Va haver de sortir-ne escortat. El consens estava trencat. Catalunya, díscola, aviat aconseguiria que Espanya la considerés enemiga. En parlarem en el proper article.