Ara fa justament 60 anys que els treballadors d’Indústrias Químicas y Tartáricas (Els Químics) estaven en vaga. Bé, més que en vaga estaven en fase de treball lent, això vol dir que la producció va baixar en picat i que l’empresa no va poder enllestir els compromisos que tenia amb els proveïdors, el que va suposar que es varen començar a incomplir els terminis de les comandes, majoritàriament a la indústria farmacèutica.

A aquesta situació s’hi va arribar per la manca d’entesa entre empresa i treballadors, en unes negociacions que ja feia temps que duraven i en les que la part social plantejava una millora substancial de salaris i condicions de treball.

El conflicte va esclatar quan l’empresa no sols no va atendre les reivindicacions laborals, sinó que en un moment donat, va voler forçar la màquina, de forma unilateral, imposant una jornada continuada, això vol dir que els obrers varen haver de treballar des d’aleshores tots els dies festius, un precepte prohibit expressament per llei.

El resultat final va ser que el 17 d’abril de 1962, setze productors (en terminologia franquista) varen ser acomiadats. Més enllà d’aquests protagonistes coneguts com Els setze d’Els Químics, aquesta història va tenir més actors.

Els accionistes majoritaris de la fàbrica, eren Pere Sacrest, un industrial de Les Planes format a Alemanya, França i Anglaterra i la família Ensesa. Josep Ensesa Gubert (amb estudis a França i Escòcia) a més feia funcions de gerent. Els empresaris, que sabien com es treballava a fora, volien modernitzar la indústria, optimitzar recursos i convertir Els Químics en un líder mundial en el seu sector.

Per aconseguir això, la fàbrica havia de treballar 24 hores al dia, 365 dies l’any, independentment del que diguessin les lleis franquistes. És per això que els amos varen moure els fils necessaris per tal que els seus propòsits no topessin amb impediments legals.

Un cop trencades les negociacions, els treballadors també varen jugar les seves cartes. El principal líder de la revolta, Pedro Montalbán, militant comunista des d’abans de la guerra, va contactar amb Paco Mera, un company de partit que aleshores era també President de l’HOAC (en català Germandat Obrera d’Acció Catòlica) de Girona.

En Mera, que amb només 17 anys va ser comandant de l’exèrcit republicà, les autoritats franquistes el consideraven un comunista penedit; un home que havia caigut del cavall, abandonat el marxisme i abraçat la fe catòlica.

Malgrat aquesta consideració oficial del règim, Mera, que era un gat vell, no les tenia totes i des d’un primer moment es va voler quedar en un segon pla. Per aquesta raó, va delegar tota la responsabilitat en Josep Barbarà, fundador i primer president de l’HOAC a Girona. Barbarà, treballador de la construcció, era considerat una persona de fortes conviccions religioses, que mantenia bona relació amb el clergat i amb la jerarquia.

Barbarà, que anys després treballaria amb Montalbán en el garatge Forné, juntament amb l’anomenada Comissió Diocesana (formada, a banda dels esmentats, per Miquel Molledo i Joan López, ferroviaris, i Joan Pallàs, del ram de la construcció), va establir contactes amb el bisbe Cartanyà perquè mediés en el conflicte, i amb Càritas per gestionar possibles ajudes que calguessin, depenent de com acabés resolent-se l’afer. Un altre que estava al cas era Mn. Josep Iglesias que aleshores era el consiliari diocesà nomenat pel bisbe.

Montalbán va anar al sindicat vertical a queixar-se i els va acusar d’haver donat permís als patrons per saltar-se la llei, per poder treballar tots els diumenges i festius. Luis de Segura, el buròcrata de la CNS amb qui Montalbán havia contactat, el va sorprendre ensenyant-li un paper signat que demostrava que el sindicat no tenia cap responsabilitat en aquest afer.

El document que Segura va mostrar a Montalbán portava una firma que venia de més amunt. Era el bisbe de Girona, Josep Cartanyà, el que feia una dispensa expressa a l’empresa i l’autoritzava a treballar tots els diumenges i festius, contravenint la disposició que, des de 1891, establia l’Encíclica Rerum Novarum que recollia, entre altres aspectes, el caràcter sagrat de la festa del diumenge. Aquesta recomanació de l’encíclica publicada pel Papa Lleó XIII el 15/05/1891, havia estat traslladada a la legislació espanyola l’any 1904, quan va establir per llei, el descans setmanal de 24h.

Els treballadors no s’ho podien creure, «La virgen!» va dir Montalbán que va demanar als de l’HOAC que li concertessin, de forma urgent, una entrevista amb el prelat. Aquesta trobada es va produir en el Palau Episcopal i va tenir com a protagonistes al doctor Cartanyà, el seu secretari Mn. Benjamí Bonet, Pedro Montalbán i Josep Barbarà. Els obrers varen rebre molt bones paraules, però el bisbe no es va voler fer enrere de la decisió que havia pres i els va dir que un cop signada l’autorització, ell ja no hi podia fer res, atès que tot estava en mans de les autoritats laborals.

Aquesta posició de la jerarquia, clarament alineada amb l’empresa, va tenir el seu contrapunt a l’església de base que no es va atemorir i, primer a través de l’HOAC i després també de Caritas, va donar suport als treballadors fins el final, organitzant una campanya de solidaritat en la que es varen recollir diners, per ajudar econòmicament els acomiadats.

De fet, aquest escenari ja el contemplaven en el Govern Civil quan l’any 1961, en un informe denunciaven «la intromissió de l’HOAC en els centres de treball» i en concret, parlant d’Els Químics deia «...fins i tot han tingut l’assessorament del Dr. Estela, rector del Seminari».

Ara, quan fa 60 anys dels fets, una comissió ciutadana ha volgut treure de l’oblit aquest episodi de la història gironina, reivindicant els nom dels acomiadats i demanant que l’espai de davant de la xemeneia que hi ha en el càrrec Caldes de Montbui, sigui anomenat Esplanada d’Els setze dels Químics.