Vivim una era en què, com si no hi hagués prou la sensació que tot se’n va en orris, hi ha qui s’entesta en polemitzar per qualsevol cosa. A vegades, que la causa sigui noble no treu que les formes siguin massa histriòniques, o bé que el do de l’oportunitat a l’hora de manifestar segons quines coses sigui qüestionable. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, acaba de tombar un homenatge a Floquet de Neu perquè «malgrat la seva figura pugui resultar amable i despertar la nostra empatia, al capdavall fou el resultat del colonialisme a Guinea Equatorial». Tota la raó, és la viva imatge d’unes pràctiques i una realitat geopolítica que convé recordar i denunciar. Però també ho és que la necessària pedagogia sobre un context històric no té perquè comportar el menyspreu cap a una icona que, com bé diu el mateix consistori, desperta empatia. A banda que és la icona d’una Barcelona que cada dia sembla més irrecuperable. No és, un acte d’homenatge, el moment perfecte per parlar d’aquesta icona i els seus clarobscurs? Aquesta cultura del No a Tot emparada en la correcció política acaba provocant l’efecte contrari del que busca: estan aconseguint que Floquet de Neu, que quan era al zoo semblava tenir més interès en qualsevol mosquit que en qualsevol dels humans que l’observaven meravellats, es torni un símbol de la lluita contra l’excés de condescendència, paternalisme i domesticació. El veritable problema de tot això no és l’homenatge al Floquet de Neu, sinó la persistent certesa que malgrat les pandèmies, les guerres, les desigualtats i la desesperança, encara hi ha qui té temps per polemitzar innecessàriament sobre temes que s’haurien de debatre amb més frontalitat i naturalitat. Cada dia, cada hora, som víctimes de contradiccions, d’incoherències, de criticar una cosa i usar un producte que en depèn comercialment; de clamar per una injustícia i després ser-ne còmplices involuntaris. Però no n’aprendrem a força de negacions o de gestos estèrils, sinó deixant de tractar la gent com a idiotes i fer-los partícips de les decisions. En uns temps on hi ha qui arruga el nas perquè l’ensaladilla és diu «russa», ens hauríem de plantejar la possibilitat de comptar fins a deu abans d’obrir la boca i ser categòrics respecte a tots els temes existents. Per què sigui quin sigui el tema, sigui quin sigui l’enfocament, comença a semblar que el resultat de tota discussió ha de ser una regressió cap a un parell de segles enrere. En un món en conflicte l’últim que has de guardar al calaix és la intel·ligència, i molt particularment la intel·ligència emocional.
