Al seu llibre Democracia, la última utopía, Manuel Cruz reflexiona sobre la llibertat i els seus vincles amb la democràcia. Ens diu que la llibertat no és equivalent només a evitar que ens prohibeixin determinades coses, com la interpreta, per exemple, Isabel Díaz Ayuso. Llibertat és també la possibilitat de desenvolupar el propi projecte vital, per la qual cosa cal que es donin unes determinades condicions materials. En una situació de penúria extrema, ens diu, no hi ha llibertat i això és una cosa que els vells liberals eren capaços de veure, així com l’obligació dels poders públics a intervenir per garantir les condicions materials que permetin fer efectiva la llibertat de la ciutadania.
Si fem cas a aquesta premissa i mirem les darreres xifres de l’informe Foessa sobre exclusió social a Catalunya, només podem concloure que cada vegada som menys lliures. L’informe, un dels més exhaustius que es fan al nostre país, constata dades tan sagnants com que l’exclusió ja afecta 2.258.000 catalans i catalanes, un milió més que fa tres anys. Ha passat d’un 16,9% a un 29,1%. També que l’exclusió severa, aquella que pateixen les persones que no poden cobrir les seves necessitats més bàsiques, afecta 1,2 milions, el 15% de la població, uns nivells mai vistos.
L’informe Foessa diu també que Catalunya lidera l’exclusió social a Espanya, superant la mitjana espanyola en 6 punts, i que s’ha aferrissat amb els col·lectius més vulnerables: les dones, la infància, les persones joves i les migrades. Són els que estan sempre més exposats a les crisis, com la que s’ha derivat de la covid-19 que ha deixat en evidència les conseqüències de les retallades i de debilitar progressivament el nostre estat de benestar.
Aquestes dades que mostren un deteriorament sense precedents a la radiografia de la pobresa a Catalunya, mereixerien almenys obrir un dels informatius de la nostra televisió pública. Però, com sol passar amb tot allò relacionat amb l’emergència social de l’última dècada, van passar desapercebudes. L’informe es va presentar un dia dimarts i vam haver d’esperar fins dissabte al migdia perquè TV3 se’n fes ressò en una peça del Telenotícies que no estava ni entre els titulars ni dimensionava la magnitud de la tragèdia. Ni tan sols arribava a informar d’una cosa tan rellevant com el fet que Catalunya lideri el deteriorament de les condicions econòmiques al context espanyol.
Conèixer aquestes xifres és fonamental per a la ciutadania perquè són qüestions com aquesta les que permeten prendre decisions informades a l’hora de votar, de triar els nostres representants polítics. També per valorar el que han fet els governs dels darrers anys i el resultat que han tingut les retallades impulsades pel govern d’Artur Mas que segueixen encara sense revertir-se.
La ciutadania de Catalunya no és lliure perquè una part molt important no és capaç d’accedir a les condicions materials de vida per exercir la seva llibertat. Però també perquè no compta amb uns mitjans de comunicació públics que informin del que hem de fer per canviar les coses.
Potser la lliçó més important que ha deixat la pandèmia és l’evidència de la necessitat de reforçar allò públic, aquelles polítiques que blinden la redistribució perquè precisament disposar dels mitjans materials és una cosa que garanteix la llibertat. La missió dels nostres mitjans públics és també reforçar el seu sentit de servei públic que consisteix a donar-nos les eines per prendre les decisions que permetin que ningú no es vegi condemnat a perdre la seva llibertat.
