Tothom té après que el concepte de plaça significa espai obert amb possibilitat de més serenitat que als carrers veïns, un inici de platxèria desitjada, aquell territori amable que els antics ens varen ensenyar, allò que ells en deien àgora. Bona trobada.
Amb aquest desig les ciutats s’esforcen en construir places que els ciutadans necessitem, agraïm, estimem. A la ciutat de Girona hi tenim algunes places que porten un nom ben propi, amb bones majúscules, i a l’hora de dissenyar la seva personalitat es va pensar molt bé en una obra escultòrica referent. Exemples: a la plaça Independència hi tenim Álvarez de Castro; la plaça Miquel de Palol té una escultura dedicada a aquell escriptor gironí; la plaça Josep Pla es reconeix per l’escultura que honora els incomptables llibres que ell va escriure; la plaça de l’Àngel, tot i ser petita i amagada, conté una escultura d’un àngel.
Però hi ha un espai a Girona, al barri de Santa Eugènia de Ter, que és la plaça que va esperant una escultura, que li pertoca per sentit comú: és la plaça dedicada a Fidel Aguilar, situada entre els carrers Campcardós, Montcalm i el Passeig d’Olot; es tracta d’un espai molt generós, amb parc de jocs infantils, zona per activitat diversa i zona verda amb plantació d’un centenar d’arbres; és un vertader respir pel barri, una referència d’urbanització amb sentit humanístic, que es va inaugurar el 1995 .
La plaça de Fidel Aguilar no té cap escultura de Fidel Aguilar (1894- 1917), eminent escultor gironí, ànima artística del Noucentisme que tanta glòria va donar a aquesta ciutat i als seus pensadors i activistes culturals.
Molt després d’un segle de la mort de Fidel Aguilar, la seva ciutat, Girona, no s’ha pas esforçat gens en col·locar obra escultòrica de l’autor. L’any 1930 es va erigir un monument dedicat a ell, al jardí de la Devesa, però cal dir-ho tot, perquè va ser costejat per subscripció popular, no una iniciativa municipal. Una obra de Fidel Aguilar, Imploració, engrandida en bronze, es pot admirar a Cort Reial, el carrer on va néixer l’artista.
L’oblit de l’obra de Fidel Aguilar ja s’ha denunciat sovint, sense resultat efectiu. Una denúncia molt contundent la va fer Narcís-Jordi Aragó, dintre del volum Un meteorit fugaç. Fidel Aguilar, escrit per diversos autors; el títol de l’aportació de Narcís-Jordi Aragó era: «Si Fidel Aguilar hagués estat francès» i el text reflexava tota la gravetat de la situació: «Grans rètols, a les cruïlles de les carreteres, anunciarien la proximitat de ‘la ciutat de Fidel Aguilar’». Portaria el seu nom un dels carrers principals i alguna estàtua seva coronaria un gran monument urbà. Els visitants no marxarien sense endur-se’n quelcom que, per petit que fos, li recordés l’home malaguanyat que havia sabut traduir en peces d’art perdurable l’esperit introvertit i sensible de la seva ciutat natal. Tot això hauria succeït, sens dubte, si el nostre artista hagués nascut i viscut en alguna ciutat francesa. Malauradament, Fidel Aguilar va néixer a Girona.
El lloc ampli, molt ampli, que es mereix una escultura de Fidel Aguilar es diu plaça de Fidel Aguilar. Així de senzill. Ja tocaria de resoldre aquesta anomalia. Fa 27 anys que la plaça es va urbanitzar. Des de llavors Girona ha tingut cinc ajuntaments, successivament, mentre la plaça va esperant.
