Pel que sembla, sí. Doncs tenim inacció climàtica per doble partida. Climàtica, perquè sembla que estiguem (a Catalunya) en el millor dels móns sostenibles, ambientals i energètics, endegant mesures dràstiques d’emergència climàtica tant de mitigació com d’adaptació al canvi climàtic, assolint disminucions significatives d’emissions de CO2 i d’augment de temperatura (tot el contrari, evidentment), i «climàtica», en la mesura que el «clima» d’indignació de la societat civil i oposició política a l’estat actual d’inacció climàtica (salvo honroses excepcions locals), és pràcticament nul.
És com si s’estiguessin fent tan bé els deures, que el gruix de la societat i el Parlament de Catalunya, estiguessin tancant files amb la Generalitat, amb les mesures ambientals, energètiques, econòmiques, sanitàries, pedagògiques, que s’estan endegant. Òbviament, res de tot això.
Les úniques protestes, manifestacions, pancartes, manifestos, alarma social, amb mobilitzacions pel carrer, etc. que s’estan fent no ho són per denunciar l’augment de la temperatura mitja, el més alt d’Europa, en comparació al nivell pre-industrial (1,8º), no ho són per constatar l’acomodació al lobby fòssil (doncs, en els fets, apostem per seguir com ara), no ho són per l’endarreriment continuat en la implementació de les energies renovables (encara que augmenti un 250% la instal·lació de plaques solars a les cases, en relació a l’any passat, això no significa ni un 1% de l’energia renovable total que es necessita), no ho són per l’augment d’espècies invasores i de plagues en expansió, que s’anticipa important aquest estiu, no ho són per la ja consumada campanya de primavera d’al·lèrgies que aquest any ha sigut una de les més agressives segons molts experts, no ho són per la més absoluta dependència energètica de Catalunya, que en el cas de Girona és de l’1,5% i de l’Empordà de l’1% del que produïm, en relació al que consumim... Del desplaçament de mercaderies per carretera i no per ferrocarril, el més alt d’Europa, amb el que comporta de més emissió de CO2, de les morts prematures per contaminació, especialment a les grans ciutats, però també a les no tan grans properes a autopistes i carreteres, de la congelació de l’impost de CO2 a vehicles contaminants i així fins arribar al deliri del col·lapse de l’AP-7 (una autèntica xemeneia mòbil de contaminació que travessa tot Catalunya).
No, pràcticament no hi ha oposició política ni mobilització social en relació a tot aquest gran ventall de despropòsits, alguns sense parangó europeu. Al contrari, la direcció de les protestes des de fa 2 anys (pel que sembla la pandèmia ens ha afectat molt), obviant totes aquestes variables insostenibles i uns riscos cada vegada més grans, amb multes fins i tot per incompliment de directives europees, és de corrents conservacionistes i alguns sectors turístics contra els parcs eòlics a terra i a mar, i darrerament (i sobretot a partir d’Alcarràs), d’alguns sectors rurals, amb suport conservacionista també, contra els horts solars i parcs fotovoltaics (ignorant les fórmules mixtes agrosolar o agrivoltaica, com a altres països) i com si de cop, el problema de l’explotació o desaparició de la pagesia, fos aquest i no l’abandó durant dècades del sector primari. Pel que sembla a la Generalitat li agrada aquesta música i que TV3 l’amplifiqui.
Aquest context algun analista l’ha titulat «ecologisme contra ecologisme». Però malauradament no es pot dir que estiguem al 50/50% en la correlació de forces. L’ecologisme social està en hores molt baixes, acomplexat i més ho està cada dia, en la mesura que és evident que el fenomen Nimby (no al costat de casa meva) i l’apologia del paisatge, s’han generalitzat com una taca d’oli, barrejat amb un altre fenomen que està emergint amb força postpandèmica, com és el Carpe diem desenfrenat.
La barreja d’aquestes expressions d’egoisme social i ambiental, no s’ha donat perquè sí. És tan baixa la credibilitat en les institucions respecte a l’emergència climàtica declarada a Catalunya fa tres anys (a Espanya també, però com a mínim el Miteco –Ministeri de Transició Ecològica–, fa esforços i pren mesures que indiquen el camí a seguir), que s’està començant a assumir, gràcies també a discursos científics catastrofistes, que se’ls hi ha donat ales en contrast a altres, més realistes, que no val la pena dedicar esforços a l’emergència climàtica i a les energies renovables. El missatge ocult que s’està conreant és «si és irreversible, per a què preocupar-se?» i «nuclear?, pot ser sí, gràcies».
La massa crítica que hauria d’estar liderant i pressionant perquè s’endeguin mesures ja, ha estat «substituïda» per una massa reactiva que no vol fer sacrificis, ni pagar cap preu, per seguir com estem, i que en primer lloc no qüestiona la laxitud amb l’emergència climàtica, on hauria d’estar donant exemple, amb pancartes, deixant el cotxe, utilitzant més el transport públic i el ferrocarril (i reivindicar-lo de veritat, atesos els enormes dèficits que hi ha), no comprant per internet (i menys per Amazon), consumint cada dia Km 0, exigint més facilitats i subvencions a les energies renovables, etc. En aquest cas, com hi ha qui està al límit de la paciència, uns van a Madrid a tramitar els projectes eòlics i solars, aquí bloquejats fa anys, i altres preparen querelles per la inacció.
Sabem que tot plegat és insostenible, però com reconèixer que ningú es posa al capdavant seria vergonyant, ens inventem altres problemes i els magnifiquem, per amagar la dura realitat ambiental i climàtica (fins i tot l’AP-7: tants polítics i científics del col·lapse i no preveien el col·lapse de l’AP-7?!)
