En els mateixos instants que estàvem llegint a la premsa convencional l’article Una suite en el despatx de Togliatti, escoltàvem per la ràdio la banda sonora de la pel·lícula La Missió, obra del gran compositor italià Ennio Morricone, el geni cristià-comunista que Hollywood i la indústria cinematogràfica varen menystenir per causa de la seva ideologia.

Malgrat ser un compositor d’èxit als EUA, Morricone sempre va viure a Itàlia i va treballar tant en el cinema més comercial com en pel·lícules molt més compromeses, com ara Novecento, Sacco e Vanzetti, La Batalla d’Alger, Galileu, La Missió...

L’argument de La Missió, que parla de la lluita dels jesuïtes al Paraguai, defensant els indígenes enfront els interessos de les potències colonials espanyoles i portugueses, potser és el que s’acosta més a la manera de pensar d’un músic que sempre es va confessar creient i d’esquerres.

La música èpica i melangiosa de Morricone és un contrapunt coral deliciós a unes imatges que mostren als jesuïtes en peu de pau, defensant el territori col·lectivitzat dels guaranís, enfront les potencies colonials que, amb la vènia de l’església oficial, apadrinen l’espoli de la natura i garanteixen la propietat privada. Sens dubte, al final de la pel·lícula, imatges i música s’agermanen més que mai i mostren l’autèntic esperit evangèlic, cristià-socialista que va informar la vida d’aquest Mozart del cinema.

Sempre que tornem a veure La Missió acabem amb les llàgrimes als ulls i emprenyats amb el professor de la universitat de Cornell, Enzo Traverso, deixeble del nostre admirat Walter Benjamin, i la seva melancolia de les esquerres, quan ens recorda totes les derrotes dels moviments emancipatoris populars. Des dels sans-culottes de Marat i Gracchus Babeuf a la revolució francesa, als afusellats a la Comuna de París, als mariners de la revolució d’octubre, a Rosa de Luxemburg i els espartaquistes de la República de Weimar, els obrers d’Astúries que foren massacrats per tropes regulars de l’exèrcit dirigides pel general Franco, en temps de la II República espanyola... Tot això per no parlar de l’assassinat i posterior esquarterament de Patrice Lumumba en el Congo belga, el tràgic final d’Ahmed Ben Bella a Algèria, el cop d’estat a Xile l’any 1973 o el fracàs de la revolució sandinista, en la qual molts hi havíem posat tantes esperances.

Però tornem a l’inici, per a mi és escandalosa la notícia que la seu històrica del PCI (el partit comunista més important de l’Europa occidental) a Roma hagi estat comprada per una de les multinacionals més conegudes del sector hoteler, per convertir l’edifici en un hotel de cinc estrelles. I per més inri, l’encarregat de donar la notícia als mitjans ha estat Gianpaolo Angelucci, president del grup inversor Tosinvest, fill d’Antonio Angelucci, diputat de Forza Italia de l’octogenari Silvio Berlusconi, conegut magnat de les telecomunicacions. Antonio Angelucci va sortir recentment a la premsa per haver donat la nota en assistir, al Palazzo del Quirinalle, a la reelecció del president Sergio Mattarella amb un Ferrari descomunal.

Això sí, els nous amos han anunciat que conservaran algunes coses dels antics propietaris, uns elements que passaran de ser simbòlics per a tots els militants d’esquerres a simples objectes decoratius. Aquest és el cas d’un bust d’Antonio Gramsci, (un dels fundadors del PCI el 1921, que passà per les presons de Regina Coeli, San Vittore i Civitavecchia a l’època de Benito Mussolini) que quedarà exposat per al gaudi de la distingida clientela que s’espera al nou establiment.

També es conservaran tot un seguit d’elements d’interès artístic, cedits en el seu moment per importants artistes i intel·lectuals, simpatitzants o militants del partit més important de la sinistra italiana.

I així, com aquell qui no vol la cosa, aviat no quedarà res de la utòpica revolució d’octubre de 1917 i les seves derivades. Només cal veure que el país que la va promoure està dirigit ara per Putin, un antic cap del KGB.

Ja fa temps que a Itàlia les coses no pinten gaire bé per les esquerres. Un país que havia vist florir l’Autonomia Operària i tot un grapat de revistes, ràdios i mitjans de comunicació d’esquerra, que eren l’enveja de tota la progressiva, ara està en un autèntic concurs de creditors.

L’Unità, un dels seus darrers bastions, va abaixar persianes l’any 2017. Abans es produïren les estranyes desaparicions de Giangiacomo Feltrinelli l’any 1972, o l’assassinat de Pier Paolo Passolini tres anys després, uns fets que a hores d’ara encara no han estat suficientment explicats per les autoritats competents.

Durant els anomenats anys de plom, el PCI col·laborà en la persecució de militants neomarxistes com Toni Negri, professor de la Universitat de Pàdua inspirador del Potere Operario i de l’Autonomia Operària, que s’hagué d’exiliar a França. Això tampoc ajudà massa.

Avui en dia, a Itàlia, com a tot Europa, ja no queden ni reformistes ni radicals, només tifossis, afeccionats al futbol, ciutadans consumistes que estan espantats pels danys col·laterals que està produint la guerra/invasió d’Ucraïna per l’exercit rus.

D’altra banda, Xina es mostra cada dia més productiva, competitiva, desafiant i convençuda de les bondats que li reporta el capitalisme d’Estat.

Malgrat aquest panorama tan poc engrescador, després del fracàs d’Alexis Tsipras i Tsiritza a Grècia, un signe d’esperança s’albira a Europa amb Jean Luc Melenchon, cap de la França Insubmisa, que acaba de tenir uns bons resultats a les darreres legislatives. A l’Estat, la desunió de les esquerres fa preveure un proper retorn a la Moncloa de la dreta més radical.

Mentrestant, a la ciutat més carlina i catalanera de la terra, aquesta temporada dos equips estaran a l’elit de l’esport professional i no ens oblidem dels ciclistes, que a Girona hi han trobat la seva Disneylàndia. Visca la Pepa!