Ja ha acabat la Cimera sobre canvi climàtic, la COP27, a Sharm El-Sheikh. I ara, pilota endavant cap a la COP28, als Emirats!, un nou escàndol i rentat de verd.
Però aquesta vegada la pilota endavant és molt possible que s’estavelli. No es pot continuar indefinidament així, dilapidant el (poc) prestigi que li queda ja a la dita «comunitat internacional». Però no entraré a fer la típica crítica de rigor.
Que les instàncies globals, internacionals i intergovernamentals estan fallant, això fa temps que se sap, que hi ha molts interessos i lobbys de multinacionals pressionant, ja fa molt que se sap, que els Estats i Governs de torn, no fan els deures o fins i tot incompleixen acords siguin vinculants o no, tothom ho sap.
El problema ve de lluny, i afecta l’altra banda del tauler i de com entomar la pressió, la crítica, manifestacions i mobilitzacions, les crides dels científics i de tots els moviments, organitzacions, partits i teixit associatiu, plataformes i ONG, que estan més sensibilitzades amb l’emergència climàtica (per cert, a Catalunya poques, per raons que vaig analitzant fa temps).
I no em refereixo únicament al moviment ecologista. Ja ve de temps enrere (de l’època dels moviments antiglobalització i de fa uns anys també amb «les accions globals pel clima», les «contra cimeres», etc.) i és, portar una pràctica global/global, oblidant que si no hi ha més massa crítica local reivindicant, pressionant o transformant la realitat local, després això no es trasllada cap amunt, en el nostre cas la Generalitat, després el Govern espanyol, la UE i Nacions Unides. Lògicament, si els Estats i/o Governs no se senten pressionats per baix, estan més lliures a l’hora de pressionar a les instàncies globals (oblidant que els lobbys del fòssil, sí que pressionen per dalt). Contrapesos!
Ja ho deia l’any 2001, amb relació a la globalització, en el meu llibre Otro mundo es posible y necesario.... No es tracta tant de fer manifestacions, performances, tancaments, accions singulars com encadenar-se o enganxar-se a museus o galeries d’art, contra l’emergència climàtica a Girona, Barcelona, Madrid, Londres o Nova York, sinó fer el que sigui possible fer, però amb participació ciutadana, a aquestes ciutats i a moltes altres, cada dia de l’any, contra les causes i efectes de la contaminació local i contra les causes i efectes de la crisi climàtica i energètica en l’àmbit local. És curiós que fa anys es diu allò de «pensar global i actuar local», però a la pràctica (quasi) no es fa. Si a Barcelona o Girona, hi ha empreses contaminants, per legal que sigui el llindar de contaminació s’ha de pressionar i transformar la legalitat, si a Catalunya l’AP-7 és una xemeneia de contaminació (ara encara més), s’ha de fer pressió amb propostes concretes articulades políticament, i així amb tot. En qualsevol cas, a cop «juvenil» de sopa, suc, pintura o puré, per legítim que sigui, no avençarem.
Anem a l’eficàcia i a veure què succeeix quan pressionem perquè hi hagi participació ciutadana a l’hora de preparar una Cimera com la COP27 (i això ja ho vaig dir a la COP26, a la COP25, etc.). I consti, que el requeriment que la participació ciutadana és imprescindible a l’hora d’avençar cap a un desenvolupament sostenible ja ve de la Cimera de Rio 1992!! I del Conveni de Canvi Climàtic signat per Espanya i també Catalunya. No només la participació ciutadana, també endegar processos de sensibilització sobre el canvi climàtic a tots nivells (per cert, el bombardeig informatiu al qual estem assistint fa un temps, no substitueix el que no s’ha fet i provoca l’efecte contrari).
Posem que molts moviments i organitzacions socials, sindicals, professionals i empresarials (no únicament ecologistes), han pressionat a la Generalitat, i sis mesos abans d’aquesta Cimera, treu un decret o programa, un gran dispositiu amb suport publicitari, per tal que, en concert amb les quatre diputacions i tots els consells comarcals, es realitzi una campanya de dinamització, per tal que es constitueixin de forma immediata Consells municipals de Medi Ambient i Sostenibilitat en aquells ajuntaments que encara no en tenen (que no són pocs) i es posin al dia o renovin els que s’han convertit en un cementiri o tertúlia de bar, i en tres mesos, tots plegats, endeguin un procés participatiu, amb consultes populars, sobre diferents afers ambientals, climàtics i energètics, creant també Assemblees Ciutadanes pel Clima (que a Catalunya diuen es farà l’any vinent, veurem), i mentre es creen, endegar Fòrums ambientals ciutadans, a cada localitat, per tal de debatre i recollir propostes que es portaran a la Cimera, però, en primer lloc, a la Generalitat, per endegar-les aquí!!
Què succeeix quan no hi ha un procés participatiu darrere, amb la implicació de la societat civil (no únicament ecologistes), amb ponències, propostes o acords? Que arriba la Cimera ara acabada, on pocs sabien quan començava i menys encara quins eren els objectius, i que hom es pregunti quants catalans han anat a la Cimera, en qualitat de què, amb quin mandat, etc. Veiem com han anat, entre altres, Teresa Jordà (una política), Anna Pérez Català (una científica) o Puri Canals (d’una ONG), i fins i tot estudiants i professors de Màsters (?!). Que diferent hagués estat, que fruit d’un procés participatiu, on es fes partícip a la ciutadania, es conegués públicament abans de la Cimera, què portarà la delegació catalana a la cimera, quin front comú s’ha fet a nivell estatal, les persones que hi aniran, etc. No ens equivoquem, el fiasco comença aquí, Sharm El-Sheikh ha estat el mirall de la inacció local.
