Estranys en un tren

He arribat al tren encara no sé com. No he calculat bé l’estona que trigaria amb metro fins a Sant Andreu, i vaig veient com cauen els minuts. Quan el metro arriba al destí, falten cinc minuts per a la sortida del tren. Corro per l’andana mentre em trec la mascareta, pujo les escales corrent, em falta l’alè (i en un moment de debilitat penso que no cal córrer, que total, els trens sempre van tard) però segueixo corrent i fent ziga-zagues per avançar les desenes de persones que fan el mateix camí que jo, creuo la plaça d’Orfila i esprinto en el carrer que va cap a l’estació. Sense deixar de córrer miro les pantalles i veig que el tren surt en dos minuts: calculo que encara he de pujar les escales, creuar el pont, baixar les escales i entrar al primer vagó que trobi, i descarto aturar-me a passar l’abonament per la màquina –total, les entrades estan obertes–. Pujo al tren a punt de treure el fetge per la boca, busco la mascareta i me la poso abans de desplomar-me en un seient. Li pregunto a una altra passatgera «perdona, aquest va a Girona, no?», que soc ben capaç d’haver pujat a un que em porti a Mataró, o a Puigcerdà, o ves a saber on. Per sort, estic al tren correcte, perquè en aquell moment es tanquen les portes i el comboi comença a moure’s. No sé de què em serveix sortir a córrer amb la Maria dos o tres cops per setmana, si quan he de córrer de veritat quasi moro!

Quan falta poc per arribar a Girona i ja estic ben avorrida, el revisor entra al nostre vagó. Va demanant els títols de viatge. Fa broma amb un parell de nens. Li diu a un noi que s’ha de posar la mascareta. Segueix avançant i s’atura amb un home que li diu que no té bitllet perquè l’estació on ha pujat no té taquilla. Vol pagar amb targeta i el revisor diu que serà difícil perquè hi ha mala cobertura. L’altre comença a buscar monedes de totes les butxaques i sembla que aconseguirà pagar. Mentrestant, aprofita per preguntar-li tots els dubtes que té sobre els abonaments gratuïts de transport, i el revisor, amb paciència infinita, li explica tots els detalls. L’home sense bitllet acaba lloant «l’amabilitat, professionalitat i simpatia» del revisor, contraposant-lo amb altres treballadors de la Renfe que «tenen molt males maneres», li diu. El revisor es treu mèrit, diu que ell porta 40 anys fent aquesta feina i que ja ha après a tractar la gent, que de vegades els joves són més impacients però que a canvi tenen més energia. «És ben bé que no els valorem prou. Perquè vostès tenen una professió de risc, que si algun viatger els agredeix no tenen ningú que els ajudi», segueix xerrant l’home. «I a sobre, segur que estan mal pagats», s’aventura a dir. El revisor, tranquil·lament, li respon que no: «Jo estic molt ben pagat, però porto molts anys i ja tinc un càrrec. I mai he sentit que això sigui una professió de risc». M’adono que m’he quedat enganxada a la conversa d’aquests dos i que ja estem entrant a Girona. M’aixeco, em poso l’abric i passo pel seu costat: segueixen xerrant, i ara em fa una mica de ràbia baixar i deixar-los allà, xerrant, sense mi.