La llengua catalana, a França

El municipi nord-català d’Els Banys d’Arles va acollir el febrer de l’any passat un acte reivindicatiu per homenatjar els exconsellers de la Generalitat Josep Rull i Lluís Puig. Rull, que feia poc més de mig any que havia sortit de la presó, va escriure aquell dia: «Un espai de llibertat a la Catalunya Nord, amb el conseller Lluís Puig». L’aleshores delegat de la Generalitat a Perpinyà, el figuerenc Josep Puigbert, va emfatitzar: «Emotiu homenatge (...) Presó i exili junts en un acte que s’ha fet a Catalunya sota adscripció de l’estat francès». Al festival de missatges doctrinaris, per presentar França com un espai de llibertat i Espanya com el territori de la repressió i el feixisme, també s’hi va sumar l’alcalde d’Elna, Nicolás Garcia, del Partit Comunista: «Amelie Les Bains-Els Banys d’Arles per fer justícia a Josep Rull i Lluís Puig, consellers de la Generalitat de Catalunya a l’1-10-17, pres polític i exiliat».

En aquest «espai de llibertat a la Catalunya Nord», l’alcalde d’Elna, Nicolás Garcia, i els batlles de Banys, Portvendres i Tarerac, van ser jutjats la setmana passada per un tribunal de Montpeller, després d’una denúncia del Prefecte dels Pirineus Orientals, per haver parlat en català als seus plens municipals. La resolució judicial es coneixerà el pròxim dia 9 de maig, però els alcaldes nord-catalans tenen mala peça al teler. L’abril de 2010, el tribunal administratiu de Bastia (Còrsega), va anul·lar l’acord de celebrar un de cada dos plens en llengua corsa que havia adoptat l’ajuntament de Galeria. Els arguments de la sentència eren molt clars d’acord amb la Constitució de 1958 («la llengua de la República és el francès») i la llei de 4 d’agost de 1994 sobre la utilització de la llengua francesa que la defineix com «un element fonamental de la personalitat i del patrimoni de França. És la llengua de l’ensenyament, del treball, dels intercanvis i dels serveis públics».

Malgrat que l’article 75 de la Constitució francesa reconeix que «les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França», el seu ús queda reduït a actes folklòrics per molt que Carles Puigdemont s’emocionés el passat mes d’octubre en un dels seus nombrosos viatges a Perpinyà: «Venir a la Catalunya Nord sempre emociona. Però quan (...) escoltes L’Estaca d’en Lluís Llach amb instruments de cobla l’emoció encara és més gran», va escriure. L’expresident català estava emocionat per haver escoltat el català a la Festa dels Vins. També s’usa en els partits de rugbi de l’USAP, però en els plens municipals o en els actes oficials, ni parlar-ne. No ho defensa ni Jean-Luc Melenchon, el líder de l’esquerra francesa, que era partidari de la celebració d’un referèndum a Catalunya: «Em sento una mica ofès quan el president d’una assemblea francesa no parla en un idioma que comprenc» va manifestar fa temps per un discurs en cors del president de l’assemblea de Còrsega. Ni llengua, ni res que pugui trencar la unitat de la República. El president francès, Emmanuel Macron, va manifestar l’any 2018 que «estic disposat a reconèixer la singularitat de Còrsega a la Constitució, a causa de la seva geografia i les seves especificitats», però va rebutjar altres reclamacions essencials per als líders locals, com la cooficialitat de la llengua corsa. Mani qui mani al Palau de l’Elisi, França sempre ha negat més autonomia per a Còrsega.

Al judici celebrat a Montpeller per anul·lar els acords sobre l’ús del català als plens municipals hi van assistir Laura Borràs i Oriol Junqueras per donar suport als alcaldes afectats, però van tenir molta cura de no ofendre a les autoritats franceses ni titllar-los de feixistes, ni franquistes, tampoc van reclamar la intervenció dels relators de l’ONU que fan denúncies a la carta si les subvencions són generoses. La França que impedeix qualsevol ús oficial del català (imaginin-se si algun departament s’independitzés de la República francesa) és un «espai de llibertat», segons Josep Rull. A ulls catalans, ens sembla una barbaritat la prohibició d’expressar-se en català en els plens municipals, o almenys una exageració, però les repúbliques són inflexibles per salvaguardar la unitat de la pàtria. De fet, la República que pretenien proclamar a Catalunya també hauria sigut monolingüe, com França, seguint les directrius del grup de savis Koiné.

Subscriu-te per seguir llegint