Política i salut

Sobre els defectes i virtuts de la sanitat pública hispano-catalana, sens dubte es poden escriure molts articles, llibres, enciclopèdies senceres. Tot/es els hem sofert i gaudit. Però, al marge de la indiscutible professionalitat i d’una notòria millora de la puntualitat de l’atenció a tots els nivells que, pel que sembla, devem a la pandèmia, també s’ha avançat molt en qualitat i amabilitat del servei. És cert que segueixen havent-hi infermer/es que tracten als usuaris com si fóssim ximples i metges/ses que ens enganyen com quan eren considerats «deus» vestits de blanc, però crec que a hores d’ara són més aviat l’excepció. Fa pocs dies, vaig haver de passar dos nits senceres com a acompanyant d’una amiga a urgències i vaig quedar molt gratament sorprès. Sobretot pel tracte entre els mateixos professionals –des dels/es netejadors/es, passant per infermers/es, zeladors/es i metges/ses–, el respecte amb el que es tractaven els/les uns/es als/les altres, era exemplar i transmetia una tranquil·litat als pacients i els seus familiars o amics, digne d’aquest relat.

En arribar a casa de la meva amiga, me la vaig trobar amb símptomes d’un infart cerebral que a dia d’avui encara no s’ha confirmat –almenys en la seva versió més greu–. Per no perdre un segon, la vaig traslladar a Urgències (Hospital de Figueres) amb el meu cotxe. En arribar, ens esperaven amb llitera, metges i infermers/es. Camí de l’escàner, li van fer les proves bàsiques (pressió, ritme cardíac, etc.). Com a la tele, vaja. En poc més de mitja hora, el metge ens donava el resultat: no hi havia evidència de cap obstrucció sanguínia al cervell. Però era festiu i no hi havia neuròleg de guàrdia, així que volien assegurar-se la jugada, tot enviant-la a Girona, encara amb «codi ictus». Tres minuts més tard, ja estava dins l’ambulància i un conductor que devia haver après el seu ofici en una escola de conductors «suïcides», es va plantar a la porta del Trueta en 12 minuts! Ni amb helicòpter hauríem pogut anar més ràpid. I a sobre amb un tracte personal fora de sèrie. I allà, igual, una atenció exemplar. El resultat? Lamentablement el mateix –cap evidència d’ictus– i de fet, encara no sabem què l’hi ha causat l’amnèsia i/o pèrdua cognitiva.

Aleshores, però, començà un altre drama. Cap a les 16h, ens van informar que tornaria cap a Figueres per fer-li la resta de proves que feien falta per determinar la causa del seu estat d’alienació. I que ens arméssim de paciència, que com que ja no era «urgent», l’ambulància tranquil·lament podria trigar un parell o tres d’hores en arribar. O inclús més –a la senyora del box de davant, la van fer esperar 11 hores!– Nosaltres en vam haver d’esperar 7! Set hores en un box d’urgències per un trasllat no medicalitzat, només protocol·lari. I tot, perquè els nostres polítics han decidit fa uns anys deixar els trasllats dels malalts en mans d’empreses privades, sense garantir la seva eficàcia. Ara que venen eleccions, senyores i senyors polítics: volen adonar-se que la vida i la salut dels ciutadans són el primer pel que han de vetllar?

Subscriu-te per seguir llegint