Reflexions des de l’exili de Cala Montgó (V)

Estic a punt d’acabar el meu exili, que no tothom té la sort de perllongar-lo durant anys i a Waterloo, i per postres lluny de la família, qui pogués. Serà perquè el Vivales s’ha instal·lat en ciutat de reminiscències tan bèl·liques, que la Societat d’Estudis Militars -a Catalunya hi ha més societats d’estudis que gent alfabetitzada- ha emès un informe segons el qual la republiqueta necessitaria 20.500 soldats. No soldats de plom, sinó de carn i os, dels que marxen de front, ar, un, dos. Criden l’atenció aquests 500 del pic, deuen ser els ordenances. Si la classe alta va anar a la Primera Guerra Mundial amb ordenança, l’exèrcit de la republiqueta catalana no serà menys. La burgesia catalana ha sigut sempre molt senyoreta, i essent el procés un moviment de gent bé, deuen tenir previst mobilitzar-se al costat dels seus fàmuls, que planxaran l’uniforme al senyoret i li llustraran les seves sabates el dia que toqui revista, a més d’anar a buscar tabac. I de posar-hi el cap si hi ha trets, que una cosa és anar al front i una altra jugar-s’hi la pell.

La Societat d’Estudis Militars estudia més aviat poc, ja que tampoc precisa per a què es necessitarien aquests soldats. Imagino que les delegacions exteriors donen per al que donen, i un dia s’acabaran els països on col·locar amics i familiars. Un exèrcit, encara que sigui de pacotilla, entre sotsoficials, oficials i comandaments, dóna per a un munt de llocs ben remunerats i amb poca feina, que d’això es tracta. Per no esmentar les comissions, ja que l’informe -coneixent l’habilitat dels llacistes per a manifassejar allà on es moguin diners- creu també necessaris 80 tancs, 70 avions de combat, quatre submarins i dues fragates (no sembla que la defensa marítima sigui una prioritat, o potser compten amb la flota de patins d’aigua de la Costa Brava, degudament armada), i cada carraca dóna per a un suculent guany. Un sol F-16 s’enfila fins als 108 milions de dòlars (sense IVA), la qual cosa segons el barem establert del 3%, suposa més de 3 milions a la butxaca dels de sempre. L’exèrcit català no està pensat per a guanyar batalles, sinó diners.

Com que jugar a soldadets és una cosa que agrada a tothom, un exèrcit quadribarrat amb els seus uniformes, les seves banderes, el seu himne, les seves maniobres i el seu ranxo, pot ser una manera de reactivar el sense encant procés. El problema serà l’edat dels reclutes. Els joves ja no estan pel que han d’estar, el meu propi fill Ernest, de tretze anys, és molt més partidari del reggaeton que de la Republiqueta, a veure qui li pot retreure que prefereixi veure llatines perrejant que la Rahola saltironant al ritme del Bella Ciao. El procés ja sona a vell. Molt em temo que l’exèrcit català estarà format per jubilats com els que tallaven la Meridiana en tornar del casal. Si no marquen bé el pas de l’oca, serà difícil distingir una desfilada de la milícia catalana, d’un grup d’avis visitant la Sagrada Família.

L’informe no esmenta l’armament que requeriria tal exèrcit. Unes forces armades sense armes poden sonar a oxímoron, però cal tenir en compte que sense fusell es corre millor, i si ja va quedar demostrat en 2017 que amb un parell de funcionaris de qualsevol potència estrangera n’hi ha prou perquè els comandaments catalans arrenquin a córrer, no serà diferent la soldadesca. La covardia se’ls suposa.

Subscriu-te per seguir llegint