De «moros» a persones

El terratrèmol del Marroc ha sacsejat la consciència de més d’un ciutadà amb el DNI en regla, que ara ha vist la llum i ha intuït que els marroquins són persones amb drets, no només amb obligacions. De cop, com si una espècie de Mare Teresa de Calcuta els hagués posseït, han encetat una conversa amb una pietat tan cínica com desmesurada amb el veí de replà pel que sempre tancaven la porta de casa amb dues voltes de clau. «Més val prevenir que curar», es deien. O amb el «moro» de la fruiteria, a qui mai li havien comprat una trista poma. «Perquè vés a saber d’on les treuen, aquests», es justificaven. Fins i tot n’hi havia que preguntaven per la família al del supermercat vint-i-quatre hores, que s’entossudia a repetir-los que ell era d’Islamabad. «D’aquí, d’allà, tant se val», pensaven. Els ajuntaments difonien comunicats a tort i a dret i convocaven minuts de silenci en record a les víctimes per estendre la mà «a la comunitat marroquina de la nostra ciutat». Perquè ara resulta que comptaven. Que importaven a algú. Però les concentracions, amb més polítics que ciutadans, deixaven clar que el preu de la mort encara depèn del color de pell. Que la Federació Espanyola de Futbol pot escriure Yamine Lamal (enlloc de Lamine Yamal) a la fitxa del jugador de la pàgina web i quedar-se tan ample. Que quan el focus mediàtic desaparegui, per molts tornaran a ser «moros», no persones.

Subscriu-te per seguir llegint