Demanar perdó per la mort de Lluís Companys

La negociació sobre la investidura de Pedro Sánchez ha redoblat enguany la tabarra anual del nacionalisme català sobre Lluís Companys. Al capdavant, l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, i l’expresident (fa temps que no li diuen «legítim»), Carles Puigdemont. Aragonès ha exigit «una declaració institucional» on es reconegui el desgreuge a la figura del president Companys i s’assumeixi «la responsabilitat de les institucions de l’estat en el seu afusellament». I Puigdemont ha reclamat a Espanya que demani perdó al poble de Catalunya per l’«assassinat en mans de feixistes» de l’expresident de la Generalitat republicana, Lluís Companys, ja que considera que va ser una «víctima formal de l’Estat espanyol».

Pere Aragonès, abans de parlar amb l’estómac, podria demanar consell, ara que el té molt a prop, al catedràtic d’Història Joaquim Nadal, o llegir el seu llibret Catalunya, mirall trencat (Ed. Pòrtic, 2018), on l’actual conseller d’Universitats escriu que «la Guerra Civil espanyola no fou una guerra d’Espanya contra Catalunya» i afegeix que «el franquisme va penetrar en la societat catalana i en va impregnar i contaminar diversos sectors socials».

Ignora el president de la Generalitat que catalans com Josep Tàpies i Mestres, pare del pintor Antoni Tàpies, un mural del qual presideix la sala Tarradellas del Palau de la Generalitat, on cada setmana es reuneix el Govern català, va ser testimoni en el simulacre de judici que el va condemnar a mort? O que il·lustres membres de la burgesia catalana com Carles Trías Bertrán o Joaquim Maria Balcells i Sert, també van ser testimonis en el consell de guerra contra l’expresident republicà celebrat entre el 3 i el 15 d’octubre de 1940? Tots ells, catalans de soca-rel. Com català també era el jutge Ramon de Puig, igual que el metge militar que va assistir a les sessions, Marià Callís i Farriol.

A veure, a quins catalans hauria de demanar perdó l’Estat espanyol per allò que va fer la dictadura franquista? Com ja vaig preguntar fa uns anys, ha de demanar perdó a Carles Puigdemont, l’avi del qual, com va explicar Enric Juliana en el llibre Aquí no hem vingut a estudiar, va deixar plantat l’Exèrcit Republicà per passar a la zona franquista de Burgos? A Pere Aragonès, net de l’alcalde franquista de Pineda de Mar i fundador d’Alianza Popular, José Aragonés Montsant? O a Lluís Llach, molt actiu aquests dies retuitejant totes les piulades de Puigdemont sobre Companys, el pare del qual va ser molts anys l’alcalde franquista de Verges i cap local del Movimiento? O a tants altres polítics nacionalistes amb avantpassats que van ocupar càrrecs institucionals durant el franquisme en un règim, aquest sí, de repressió total?

La vida és molt complexa i com va dir el filòsof Ortega y Gasset, «soc jo i la meva circumstància». I, en les circumstàncies de la Guerra Civil i la posterior dictadura, em costa molt jutjar a persones que es van passar al bàndol franquista per sobreviure, però lliçons les justes i superioritats morals dels seus descendents cap ni una. Ningú no és responsable del que han fet els seus ancestres, però no és menys cert que els fills i nets dels càrrecs franquistes es van beneficiar de la privilegiada posició dels seus familiars per tenir una educació a la qual no van poder accedir la majoria dels descendents dels republicans: uns perquè van quedar orfes, altres perquè van haver de viure a l’exili (el de debò, el dur) i la resta perquè a casa seva no disposaven de recursos per pagar-los uns estudis com els que sí que ha pogut tenir, per exemple, Pere Aragonès, anant a una escola privada on va poder aprendre diferents idiomes i no va haver de fer la immersió en català que ell imposa a les escoles públiques. Cansa molt haver d’escoltar cada dia tanta hipocresia, tanta manipulació i tanta falsedat. Oi que a Pere Aragonès no se li acudirà demanar disculpes per les atrocitats que es van cometre els primers mesos de la Guerra Civil en una Catalunya governada per Lluís Companys, que pertanyia al mateix partit polític que ell? Doncs, molt menys han de demanar perdó ni Pedro Sánchez, ni cap govern democràtic d’Espanya per una execució perpetrada per un règim dictatorial.

Subscriu-te per seguir llegint