Opinió

Resultats electorals diabòlics?

Un ciutadà dispositant el vot en una urna electoral, en una imatge d'arxiu.

Un ciutadà dispositant el vot en una urna electoral, en una imatge d'arxiu. / Marc Martí Font

Pedro Sánchez s’ha ben guanyat la fama de supervivent, però perd un llençol a cada bugada. A la repetició electoral de 2019, va perdre diputats (PP i Vox en van guanyar) i la seva governabilitat va quedar hipotecada per un nombrós i heterogeni ventall de partits polítics: així va haver d’afrontar la pandèmia, la invasió russa a Ucraïna i una crisi econòmica. Més embrollat ha quedat el mapa electoral després del 23J: enfront del bloc PP/Vox, necessita els vots de les vuit forces polítiques restants. Aquesta setmana, Junts i Bildu li han marcat al PSOE un gol per tot l’escaire amb la citació dels fiscals. Per complicar el sudoku, els seus socis de govern, Sumar/Comuns, han forçat l’avançament electoral a Catalunya. Es podria donar el cas que aquesta legislatura espanyola només hagués servit per tirar endavant la llei d’amnistia, si és que acaba superant tots els tràmits legals. L’objectiu d’aprovar els pressupostos per garantir, almenys, dos anys de govern, se’n va anar en orris per l’egocentrisme del triumvirat Yolanda Díaz/Ada Colau/Jéssica Albiach, i veurem si n’aproven algun abans d’unes noves eleccions. Més que mai cobra sentit la frase de Groucho Marx: «La política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats».

Les eleccions catalanes, i tampoc podem ignorar les que se celebren demà al País Basc, poden desembocar, més d’hora que tard, en un avançament electoral a Espanya abans d’acabar l’any. O que es posi damunt la taula el que vaig escriure el passat 24 de febrer, quan encara semblava que el Parlament català aprovaria els Pressupostos de 2024 i que s’acabaria esgotant la legislatura: «En la hipòtesi que Salvador Illa guanyés més clarament que el 2021, però necessités a Junts o ERC per formar govern i un d’aquests dos partits reclamés la presidència (Puigdemont, per exemple?) a canvi de l’estabilitat del govern espanyol, què faria Pedro Sánchez?».

Ja estem més a prop de desvetllar aquest interrogant. Carles Puigdemont, que té molts defectes i està disposat a conduir Catalunya a l’abisme per salvar-se ell, però que és previsible i sap administrar la força dels seus set vots al Congrés, ja ha advertit que, per poc que els resultats l’acompanyin, el PSC l’haurà de votar com a president a canvi que Sánchez pugui continuar a la Moncloa. Podria passar allò de roda el món i torna al born, o sigui que tornéssim a la casella de sortida: Pedro Sánchez restituint Carles Puigdemont com a «president legítim», per entrar en una fase de conseqüències imprevisibles, cap de bona, per descomptat molt lluny de la pregonada reconciliació. Encara que fos per diverses caramboles alienes, seria la primera «jugada mestra» de debò de Carles Puigdemont. Ambdós escenaris (o Puigdemont president o convocatòria electoral a Espanya) són versemblants, vistes les primeres enquestes preelectorals, segons les quals el PSC tornaria a guanyar a Catalunya amb uns resultats insuficients per governar, i amb Puigdemont liderant el sector nacionalista. Tampoc no és descartable una repetició electoral.

A partir d’aquí, s’obren diferents hipòtesis. Junts i ERC no es poden veure, s’apunyalen per l’esquena, Puigdemont ha reconegut aquesta setmana que no es parla amb Junqueras, però el nacionalisme és una religió i, des de l’inici del procés, els partits nacionalistes sempre s’han posat d’acord en la investidura (la CUP no va dubtar a fer president al reaccionari Quim Torra), millor tenir el poder ben amarrat. I ningú vol ser el maco que abandona primer el vaixell, com l’octubre de 2017, l’un per l’altre van provocar la desastrosa conjuntura que viu Catalunya des de llavors. Després ja es tiraran els plats pel cap, però el poder, les prebendes, els milers de militants que necessiten un càrrec, el control de TV3, de les institucions, dels sindicats, de les patronals, de les subvencions a la societat civil, etcètera, es queden a casa. Com va dir l’escriptor francès Edmond Thiaudière, «la política és l’art de disfressar d’interès general l’interès particular». El que no veig és un president socialista a Espanya i a Catalunya, llevat que la victòria de Salvador Illa fos aclaparadora, que no sembla factible. Un cabàs d’incerteses, i el més probable és que Catalunya es mantingui paralitzada durant un nou període de temps. El panorama és diabòlic.

Subscriu-te per seguir llegint