Hotel Mindanao

Dimecres vinent farà 50 anys de l’atemptat d’ETA que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, president del govern des de que poc temps abans Francisco Franco, el caudillo, renunciés a aquest càrrec que fins aquell moment acumulava al de cap d’Estat i Generalísimo dels exèrcits. Feia dècades que era l’home de confiança, el segon del règim, i qui havia dibuixat el pla de successió de Franco en favor del príncep Joan Carles. Compartia amb Franco la seva obsessió que els enemics d’Espanya eren el comunisme i les conspiracions masòniques-liberals amb suport internacional però també va apostar per l’obertura econòmica de caire tecnocràtic.

Mig segle després, el seu assassinat continua essent objecte de tota mena d’especulacions (la CIA, els comunistes, sectors del règim contraris a Carrero) atesa la facilitat amb que ETA va fer saltar pels aires el seu Dodge Dart superant una alçada de cinc pisos fins caure al pati de l’església dels jesuïtes. Sortia d’escoltar la missa de les 9 com cada dia, abans de tornar a casa en cotxe oficial per esmorzar, malgrat que l’església era només a 150 metres del seu domicili. Hi ha hagut molta literatura al respecte. La recreació cinematogràfica de l’espectacular atemptat hi ajuda. També la mala gestió de la informació que arribava a la policia advertint d’algun tipus d’acció contra Carrero Blanco. No en sabien res, però el mateix dia de l’atemptat al vespre ja es coneixien tots els detalls. L’amnistia del 77 va suspendre les investigacions deixant en llibertat als acusats.

Vull fer referència a dues històries o anècdotes personals. La primera la podríem titular «la ruta Carrero Blanco». Un vespre de mitjans dels anys 80 el company periodista i sobretot amic Lluís Falgàs i jo mateix sortíem de sopar pels voltants del carrer Serrano quan arribàrem a l’Església dels Jesuïtes.

Sense dir-nos res la curiositat periodística ens va portar al carrer de darrera, Claudio Coello. La nostra sorpresa fou majúscula. Davant del numero 104, edifici en els que els etarres llogaren els baixos per construir el túnel sota la calçada, les restes de l’atemptat eren totalment visibles. A terra una capa de quitrà d’un color diferent tapava el forat, identificant-lo. A les façanes tant de l’edifici on hi havia els baixos com al davant, la residència dels jesuïtes, desperfectes diversos a la parets i a les finestres recordaven els estralls. Sobretot la macabra manca d’un tros de cornisa marcava el punt on el cotxe de Carrero topava abans de precipitar-se al pati interior.

Varen passar molts anys fins que finalment aquests testimonis foren eliminats en restaurar-se les façanes. Mentrestant foren nombroses les ocasions en que aprofitant la visita d’amics diversos, especialment els gironins, un cop sopats i amb l’excusa que calia un passeig els acostàvem fins l’església dels jesuïtes del carrer Serrano. Allà començava la narració, reproduint poc a poc el darrer recorregut del cotxe de Carrero Blanco fins el lloc on ell, el seu xofer i l’escorta perderen la vida. Explicàvem que les restes del cotxe es conserven al Museu del Parque Móvil Ministerial i que durant dècades el forat pel que els etarres introduïren l’explosiu només estava tapat per una mena d’escotilla darrera d’un sofà i, per tant, era visitable. Els amics quedaven impressionats per nostra narració, cada cop més madurada amb tota mena de històries que anàvem coneixent i per trobar-se al lloc dels fets.

De la segona anècdota en podem dir Hotel Mindanao, que era un hotel de 5 estrelles, ja inexistent, del carrer Sant Francisco de Sales, propietat de Feliciano Barrera, també editor del diari El Correo Gallego (avui dins del grup Prensa Ibérica). Els seus salons eren una de les fites de la vida social, política i periodística madrilenya. El senyor Barrera, el vaig conèixer, parlava un simpàtic idioma barreja de gallec i castellà i solia cedir als periodistes l’hotel per les reunions gremials. Allà hi vaig anar a parar un matí.

Acabada la reunió alguns restàrem a la cafeteria, un lloc absolutament conspirador, tot buscant quin podria ser el sofà en el que l’etarra Argala va rebre un sobre d’un anònim personatge amb la descripció dels rutinaris costums de Carrero i que els va decidir per cometre l’ atemptat. Un cambrer va endevinar les nostres intencions assenyalant-nos l’indret en silenci. Els etarres eren considerats pel règim un problema menor de tipus «regional» per darrera de comunistes, sindicalistes i l’oposició en general. En deu anys havien matat a sis policies fins que es van instal·lar a Madrid gairebé desarticulats, movent-se impunement amb el suport d’opositors al règim que els veien com un company de viatge més. D’aquest món surt el suggeriment als etarres d’anar un matí a prendre un cafè a l’Hotel Mindanao.

Subscriu-te per seguir llegint