Les benediccions gais del Papa

El papa Francesc beneeix les unions gais, aquest ha estat el titular més o menys modificat de molts mitjans de comunicació. Vol dir que per fi l’Església catòlica, després de 2.000 anys de fer de martell d’heretges amb les comunitats LGTBI+, ens ha acceptat com a persones que tenim els mateixos drets que la resta? 

Clar i català, no. Cal dir que m’hauria agradat poder respondre afirmativament aquesta pregunta, tot i el meu escepticisme envers les anomenades religions del llibre (cristianisme, judaisme i islamisme), tres branques religioses, que tot i que històricament han batallat entre elles, en sagnants guerres interminables, sempre han coincidit i s’han posat d’acord en el seu masclisme i LGTB-fòbia. 

Davant la proposta de ILGA World (The International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association) de fer la marxa de l’orgull del 2005 a Jerusalem, el 30 de març d’aquell any, en un hotel de Jerusalem es van poder veure i fotografiar en cordial sintonia el patriarca catòlic (Michel Sabbagh), els rabins en cap ashkenazi (Yona Metzger) i sefardita (Shlomo Amar), el patriarca armeni (Aris Shirvanian) i l’assistent del mufti (intèrpret de la llei islàmica) de Jerusalem (Sheik Abed és-Salem Menasra). Tots asseguraven sentir-se ofesos i fins i tot afligits per la convocatòria. «Això no és terra gai, és Terra Santa», deia un rabí assistent a l’acte al diari The New York Times. «No podem permetre que ningú taqui la Ciutat Santa. Que vingui aquesta gent a Jerusalem és lleig i brut», clamava un representant sufí. Si alguna cosa tenim les comunitats LGTBI+ és poder unir a tots els fonamentalismes en contra nostra. 

Però tornem a l’actualitat, i com va dir Jesucrist segons l’evangeli de Sant Joan (Joan 8, 31-42) La veritat us farà lliures, i la veritat és que el document ratificat pel summe pontífex, Fiducia supplicans, lluny de contradir la doctrina tradicional de l’església, segons la qual la inclinació de les persones homosexuals és un comportament intrínsecament dolent (Carta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe sobre l’atenció pastoral a les persones homosexuals), el text ratificat diu textualment: «Es tracta d’evitar que es reconegui com a matrimoni una cosa que no ho és. Per tant, són inadmissibles ritus i oracions que puguin crear confusió entre allò que és constitutiu del matrimoni, com a unió exclusiva, estable i indissoluble entre un home i una dona, naturalment oberta a engendrar fills, i el que ho contradiu». Aquesta declaració de principi deixa clara la intenció del document, tallar de soca-rel qualsevol intent de reconeixement de les parelles del mateix sexe dins de l’Església catòlica, però això sí, deixant la possibilitat que «quan la relació amb Déu està enterbolida pel pecat, sempre es pot demanar una benedicció» i és en aquest context que s’entén la frase «A l’horitzó aquí delineat es col·loca la possibilitat de benediccions de parelles en situacions irregulars i de parelles del mateix sexe» i continua dient «De fet, mitjançant aquestes benediccions (...) no es pretén legitimar res (...)». No vull negar el possible benefici que per algunes persones del col·lectiu poden suposar aquestes engrunes de tolerància, davant d’ambients veritablement hostils. El fet de poder dir que l’església permet la benedicció (mai entesa com a sagrament) de les parelles gais, pot arribar a ser un escut contra l’LGTB-fòbies de determinats ambients. 

Per la meva part reconec que porto fatal la tolerància. Segons el diccionari de l’IEC, la paraula tolerar en la seva primera accepció indica suportar en els altres alguna cosa que desaprovem. No estic interessat en què em suportin, ni per la meva forma d’estimar, ni per la meva forma de ser, simplement vull que se’m consideri una persona amb tots els meus drets i llibertats, per desgràcia, la declaració ratificada pel Papa Francesc està molt lluny d’aquest desig, i confirma que l’Església catòlica continua sent un espai hostil per les persones LGTBI+.

Subscriu-te per seguir llegint