Del Dragon Khan al mercat de Calaf

Junts per Catalunya i especialment Carles Puigdemont són especialistes a acaparar l’actualitat mediàtica quan els hi convé. Ho han demostrat en moltes ocasions i aquesta darrera setmana ho han tornat a fer. S’han posicionat en la diana de l’actualitat amb tema delicat, complicat i arriscat. De cop i volta, en el primer embat parlamentari després de la investidura de Pedro Sánchez, Junts ja exigit el traspàs de les competències en immigració a canvi de deixar aprovar dos decrets fonamentals per a l’executiu de PSOE i Sumar. Cap altre partit dels que van donar suport a la investidura es va plantejar negociar el posicionament en el debat de dimecres, a excepció de Podem que juga la seva guerra particular i encara no ha entès que morir matant, potser no és la millor manera de morir.

Ni Esquerra, ni PNB, ni EH Bildu es van plantejar exigències a canvi dels vots. Tots tenen clar que van fer una aposta clara per la governabilitat el dia que li van donar el «sí» a Pedro Sánchez i, amb responsabilitat, van prendre les decisions en funció d’allò que s’estava debatent. Junts, no. El partit que controla Puigdemont va preferir iniciar la legislatura marcant paquet. Mantenint la incertesa fins al minut 90 (s’ha dit, tot i que en realitat era en temps afegit) per demostrar que és qui té la paella pel mànec des del primer moment. Els mortals que seguim l’actualitat política, vam pensar que si tot el mandat ha de ser així, plantejant ultimàtums a cada votació, potser valdria més que es convoquessin unes noves eleccions.

Però aquest no és el cas. La situació a la qual Junts va portar al govern espanyol no va ser una rebequeria de nen petit per deixar clar que els set vots són alguna cosa més que una carta blanca a la presidència a canvi del retorn de Puigdemont. La posició ve marcada per dues guerres -totes dues encarades a les eleccions catalanes que a molt tardar se celebraran el febrer de l’any vinent- amb Esquerra per una banda i l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols per l’altra. Cap de les dues batalles és nova. Amb Esquerra és històrica i Junts ja no està al govern català, però amb la negociació d’aquesta setmana ho semblava. No entra al cap de ningú que un partit que no governa negociï unes competències sobre les quals no té cap responsabilitat i que, en cas que s’arribés a un acord, hauria de ser un altre partit (que ni les ha demanat ni les vol) qui les hauria de gestionar. Rocambolesc.

ERC ha fet el que havia de fer i ha sortit al pas de la polèmica desqualificant la negociació de Junts i preguntant-se si aquesta serà la tònica de la legislatura. També podrien haver preguntat per què el PSOE va entrar en el joc de Junts per Catalunya a la primera de canvi, sense plantejar-se gairebé res més que la necessitat d’aprovar els decrets.

La segona de les guerres és amb Sílvia Orriols. Carles Puigdemont sap el que és perdre llençols a cada bugada. Té l’experiència del PDeCAT, a qui va llençar a la paperera de la història sense haver calculat abans el mal que li podria fer electoralment la decisió. Ningú sap què hauria passat si el Partit Demòcrata hagués anat amb Junts a les últimes eleccions catalanes, però no és desbaratat pensar que potser hauria passat al davant d’Esquerra i el panorama hauria canviat totalment. Si el partit d’Orriols es presenta a les autonòmiques, podria restar els vots d’aquells electors més radicals de Junts que sintonitzen amb les tesis d’Aliança Catalana o, si menys no, hi tenen alguna simpatia. El fet que Junts hagi encetat el delicat meló de la immigració no és casualitat ni una obsessió passatgera, sinó que es tracta de l’obertura d’un veritable debat electoral.

Sigui el que sigui el que passi pel cap de Puigdemont, si la intenció és plantejar un pols a cada votació mínimament transcendent, la situació pot acabar essent ingovernable. I va haver-hi un temps en el qual el govern tripartit de Pasqual Maragall va ser qualificat de Dragon Khan per la inestabilitat de les relacions entre PSC i ERC. El que va passar dimecres al Congrés és un veritable mercat de Calaf, com es va afanyar a dir la consellera de Presidència, Laura Vilagrà.

Subscriu-te per seguir llegint