Queixar-se per vici

El pitjor de la polèmica al voltant del cartell de la Setmana Santa de Sevilla és que ni tan sols sorprèn. Dit d’una altra manera, malgrat que el pas del temps hauria d’haver situat les polèmiques religioses al lloc que pertoca (la irrellevància), continuem envoltats de gent amb massa temps per perdre que l’inverteix en indignar-se molt amb la representació de la religió. El paper de l’art ja és tensar la mirada aliena i que proliferin les opinions contràries: el veritable problema és que aquestes proclames sempre, sempre, volen negar la legitimitat mateixa de la imatge i imposar un criteri. Els arguments s’agafen al suposat respecte, però a la pràctica el que és realment lesiu és negar l’existència de múltiples maneres de percebre una mateixa idea. Al món audiovisual, la cosa ve de lluny. Buñuel s’ho va trobar amb Simón del desierto, Friedkin amb L’exorcista (aquesta, a més, amb un afegit curiós: acceptar l’existència del dimoni en una trama no deixa de ser un reconeixement dels postulats de l’Església), Godard amb Je vous salue, Marie o Scorsese amb L’última temptació de Crist. Però és que no cal anar tan lluny. El codi Da Vinci (El codi Da Vinci!) va generar crispació entre els valedors de l’Opus Dei, i fa uns pocs anys Paul Verhoeven va agitar consciències amb Benedetta, que justament treu els colors als nostàlgics de la Inquisició. Que una obra audiovisual encara tingui la capacitat de crear debat és una bona notícia, perquè vivim una era molt basada en la indolència i la frivolitat. Però el que hauríem de sotmetre a auditoria és perquè carai es donen tants altaveus i tantes tribunes als presumptes defensors d’un tema, la religió, que socialment s’ha demostrat més una xacra que no una crossa. Exactament, per què criden? No els agrada la representació del Crist al cartell, a partir de quin motlle? El van conèixer? En tenen fotos? És un concepte mitològic i, en conseqüència, la seva recreació formal és una qüestió de mirada i percepció. Si critiquen el cartell també haurien de posar en qüestió la infinitat de (terribles) recreacions del personatge que es llueixen a la ingent quantitat de temples que tenen a disposició. No és una qüestió de fe, que és personal i intransferible, sinó de ganes d’atacar tot aquell qui pensi diferent. I això és repressió, miri per on es miri. El que ataquen no són les pel·lícules, ni els cartells, sinó la mateixa incapacitat per entendre què volen explicar. Aquí, doncs, el que hi falta és un tema també molt d’actualitat i molt més important: educació.

Subscriu-te per seguir llegint